La segona excursió per la serra de Tramuntana ens va portar a recórrer el sector NE de l’illa, amb un itinerari que oferia unes vistes encara més espectaculars que les del sector SW. Resulta increïble que en una petita illa com Mallorca puguin haver unes muntanyes tant impressionants amb unes panoràmiques extraordinàriament belles.
De Palma a Inca es pot anar per l’autovia Palma-Sa Pobla o bé per la carretera de Palma a Inca, i també amb el ferrocarril de Palma a Sa Pobla o Manacor. Per qualsevol de les anteriors opcions, es passa pels municipis de Marratxí, Santa Maria del Camí, Consell i Binissalem. Són quatre nuclis urbans molt bonics segons he pogut observar en fotografies però que malauradament per una qüestió de temps no ens varem poder aturar a visitar-los detingudament, sinó que tant sols ens havíem de conformar amb contemplar-los de lluny. Espero poder visitar-los detingudament en una altra ocasió que vingui a l’illa de Mallorca. Per carretera o autopista es travessa per un paisatge pla rodejat de grans extensions de camps de conreus i els emblemàtics molins de vent. A l’esquerra la serralada de Tramuntana fa de teló de fons. Les poblacions abans esmentades s’observen com a nuclis antics de petites dimensions però ben conservats i que ofereixen tranquil•litat i qualitat de vida als seus habitants.
Arribats a Inca, ens ubiquem en una vila de dimensions més considerables, capital de la comarca del Raiguer. Té una superfície de 58,34 km2 i una població molt propera als 30.000 habitants. Des de l’any 1900 ostenta la categoria de ciutat. El nom de la vila procedeix de l’àrab Inkan, que aleshores esdevingué una important alqueria o comunitat rural pels fruits obtinguts amb l’agricultura i dels productes procedents tant del pla com de la muntanya que es comercialitzaven.
És conegut i tradicional el mercat setmanal dels dijous anomenat Dijous Bo, una fira agrícola, ramadera i industrial amb una destacada participació de tota Mallorca. De fet és la fira més important de les Illes Balears. Hi ha grans exposicions de tota mena, concursos literaris i de bestiar, recitals musicals i festes esportives. Es celebra el quart dijous després de la festivitat de Sant Lluc, el 18 d’octubre. D’altra banda, la indústria del calçat i la marroquineria s’ha convertit en un referent mundial que es va iniciar amb els gremis de sabaters del segle XV. A les botigues especialitzades i als mercats hi podem trobar les típiques sandàlies mallorquines que tant èxit de vendes han tingut pertot arreu i que s’utilitzen com a calçat d’estiu molt corrent. Marques de calçat i d’articles de pell com Barrats, Lottusse, Cámper, George’s, Farrutx, Munper i Asinca, entre d’altres, són originàries d’Inca i de fama nacional i internacional. Al llarg de l’any també es celebren altres fires fins el punt que Inca s’ha promogut sota el lema d’esdevenir “un gran centre comercial a cel obert”.
Com a llocs d’interès hi trobem les esglésies de Santa Maria la Major, Sant Domingo i Sant Francesc, el monestir de Sant Bartomeu, l’ermita de Santa Magdalena, la plaça d’Espanya, l’edifici de l’Ajuntament, el carrer Major, el centre Bit Raiguer i el parc del Serral de ses Monges. El Museu del Calçat i de la Pell, inaugurat l’any passat, és el primer dedicat al calçat i a la pell construït a les Illes Balears. Altres elements d’interès són els cellers i diversos edificis civils de diferents èpoques i tendències arquitectòniques que fan del municipi un indret bonic per passejar i contemplar detingudament.
Sortint d’Inca ens varem dirigir a Sa Calobra, un dels pocs accessos de la serra de Tramuntana al mar. La ruta per arribar-hi es fa necessàriament a través d’una carretera de 14 quilòmetres de longitud extremadament sinuosa, plena de corbes i rampes perquè no existeix cap altra sistema d’accés. Ingent obra d’enginyeria va ser concebuda per un italià anomenat Antonio Paretti a l’any 1932 i definida com un complicat sistema destinat a evitar la perforació de la muntanya per a fer-hi túnels. Malgrat que el trajecte sembla interminable i que mai no s’arriba a la destinació desitjada, igualment resulta força entretingut pels paisatges que ofereix el fet d’endinsar-se al cor de la serra de Tramuntana. Tot i la dotzena de corbes de 80º i haver de passar per l’anomenat Nus de la Corbata, un revolt de 360º, mereix la pena aturar-se als diferents paradors especialment habilitats i contemplar les vistes de les muntanyes, algunes d’elles de gran fondària i bellesa per la constant combinació de vegetació alternada amb roca nua i la línia del mar com a teló de fons. Entre Inca i Sa Calobra es travessen les localitats de Selva, Caimari, Lluc i Escorca. Al pas per aquest darrer municipi, a la banda dreta tot tocant a la carretera trobem l’ermita de Sant Pere, erigida a mitjans del segle XIII i d’estil gòtic primitiu.
Actualment es troba dins d’una propietat privada i només s’obre al culte cada 29 de juny. Una mica més amunt hi ha un petit parador que ofereix unes vistes espectaculars, punt d’aturada de turistes i curiosos. És un lloc estret i allargat i cal anar en compte amb el trànsit. Conté una petita zona d’aparcament a l’altra banda i, per tant, obliga a creuar la carretera per accedir a aquest parador, que en realitat no és altra cosa que un petit balcó amb vistes a la muntanya. A l’altra banda i a prop de la zona d’aparcament, tocant a la carretera hi ha una botiga de souvenirs i refrescs que aprofita d’una manera pràctica per a fer negoci del pas de la gent que s’hi atura a fer fotografies i a retratar-se. En un moment del recorregut la carretera passa per sota un aqüeducte de quatre arcs de mig punt o “arcs d’en Fontanet”, nom degut amb motiu de la seva constructora, Montserrat Fontanet, al segle XVIII. Va funcionar durant 233 anys fins que al 1983 es va modernitzar la infraestructura a fi de millorar les canalitzacions d’aigua, i tant l’aqüeducte com la canaleta restaren com a monument patrimonial. Baixant per la serra de Son Torrella la carretera arriba per fi al seu final. Havíem arribat a Sa Calobra, que en realitat també pertany al municipi d’Escorca. Érem conscients que la tornada suposaria efectuar exactament el mateix llarg i sinuós camí d’anada però a l’inrevés perquè no existia cap altre camí alternatiu.
Tal i com he esmentat abans, la carretera literalment s’extingeix i el trajecte fins al mar s’ha d’efectuar a peu. Uns cartells donen la benvinguda als visitants i una fotografia ensenya una bella platja entre roques. A l’entrada hi ha un estacionament de pagament per automòbils. El camí a la platja s’ha de fer a peu i té una longitud d’uns 300 metres, però resulta bastant planer i ple de pinedes, algunes de les quals s’agafen amb les seves arrels de manera extraordinària a les roques per a no precipitar-se. Prèviament s’arriba al port de Sa Calobra, de petites dimensions i situat a un nivell inferior del camí a la platja. S’hi accedeix a través d’unes escales de pedra, i és una platja de sorra, grava i roques de diverses dimensions que impedeixen el bany, i un grapat de velles barraques que atorguen al indret un aire mariner antic i típic de poble de pescadors. Està destinat a petites embarcacions, essent les més grans els vaixells turístics tipus “golondrines” procedents del port de Sóller. A diferents nivells s’hi han instal•lat restaurants. Des de dalt el paisatge ofereix una bonica panoràmica del mar flanquejat lateralment per dos penyals d’uns 380 metres d’altitud. El de la dreta, ubicat tot just davant la desembocadura del Torrent de Pareis és famós i se’l coneix com a Morro de sa Vaca, possiblement pel seu aspecte.
Com a breu detall, esmentar que en una de les parets de les roques del camí a la platja hi ha una placa instal•lada a l’any 1956 per part de la Sociedad Fomento del Turismo dedicada a Francesc Vidal i Sureda, a qui se li deu el gran impuls del turisme a Mallorca. Continuant el mateix camí cap a la platja es travessen alguns túnels de vianants excavats a la muntanya que permeten sortir al Torrent de Pareis. Van ser realitzats durant la dècada de 1950, i al seu interior hi ha algunes “finestres” que permeten contemplar el mar.
Finalment arribàrem a la platja, que alhora és la desembocadura del Torrent de Pareis, un canó de tres quilòmetres de longitud on l'acció de l'aigua torrencial sobre la roca calcària i els processos de dissolució càrstica han originat una gran fractura tectònica, formant una vall abrupte de traçat força recte i amb parets verticals de 200 metres d'altitud. S'inicia a s'Entreforc, punt on conflueixen el Torrent de Lluc o d’Albarca i el Torrent del Gorg Blau. Ambdós formen una conca de 46,5 Km2, dels quals 4,5 km2 corresponen pròpiament al Torrent de Pareis. Per les seves condicions naturals i la seva ubicació s’ha convertit en un dels llocs més espectaculars de la serra de Tramuntana. El Govern de les Illes Balears va declarar-lo a l’any 2003 com a Monument Natural. Degut al clima i a l’orografia del territori existeixen més de 300 espècies de flora, de les quals unes 30 són endèmiques. Pel que fa a la fauna, es va descobrir un amfibi denominat ferreret que s’havia cregut extingit fins que a l’any 1980 se’n van trobar diversos que havien sobreviscut en un sector de la serralada força inaccessible.
La platja pròpiament és molt bonica però la fotografia d’aquesta abans esmentada situada a l’entrada del recinte enganya a la vista, doncs en la imatge no s’aprecia que es tracta d’una platja de sorra i graves que dificulten molt caminar descalç i endinsar-se a l’aigua. Per això, és recomanable fer-ho amb sandàlies. L’entrada al mar es troba flanquejat pels penyals del Morro de sa Vaca i el Morro de ses Fel·les.
Després d’estar una estona descansant sobre aquell “llit de pedres”, varem decidir de marxar cap a Palma. De camí per la mateixa ruta, a més de trobar un ruc solt per la carretera possiblement d’algun propietari de terrenys, més amunt un rètol ens assenyalava una desviació per anar a una tal Cala Tuent que no sabíem que existia, així que varem decidir de provar sort per si valia la pena trigar una mica més a arribar als nostres respectius hotels. Efectivament, va ser una decisió més que correcta perquè Cala Tuent és un veritable racó de món, un paradís on regna la calma, la pau i la convivència, i possiblement la platja més fotogènica que mai he contemplat. Quan el sol està centrat al cel tot enfosquint els penyals i argentant les aigües ofereix ermoses imatges de postal.
Finalment, al vespre, de tornada a Palma, varem aprofitar per acabar de contemplar el paisatge de la serralada i fer algunes sessions fotogràfiques tot aprofitant una bonica i acolorida posta del sol. A l’endemà, ens esperava una singular excursió en tren històric fins a Sóller i en tramvia fins al port i la platja de Sóller. Però això serà la història del proper capítol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario