domingo, 31 de julio de 2011

Pasando directamente de la cuna a la política


Durante estos días se está hablando mucho acerca de la matanza acaecida en el campamento de Utoya, en Noruega, cometida por el joven fundamentalista cristiano de 32 años, Anders Behring Breivik, contra juventudes socialdemócratas congregadas, y que costó la vida a 92 personas, la mayoría de ellas de edades comprendidas entre los 14 y los 18 años.
No pretendo hacer una reflexión específicamente acerca de este atentado porque sobre esto ya existen numerosas noticias, sino sobre esas juventudes, las llamadas nuevas generaciones del partido socialdemócrata noruego. Sin embargo, comentar acerca de este terrorista que, efectivamente es fundamentalista, pero de cristiano no tiene absolutamente nada puesto que hay extremadas dudas de que el propio Jesucristo en persona aprobara esta vil acción. Una vez más observamos el uso de una fe basada en hacer el bien, en amar y en saber perdonar para hacer el mal y fomentar el odio, y también observamos como los fanáticos religiosos, tanto del cristianismo como de cualquier otra confesión, son quienes se encuentran más alejados de las auténticas enseñanzas de sus profetas y, por supuesto, de Dios. La fe del fanático, de cualquier fanático, sea por motivos religiosos, políticos o de cualquier otra cosa, siempre hay que ponerla en duda porque aunque son quienes más alardean de su lealtad y devoción hacia algo, en realidad son los que más alejados se encuentran y, por consiguiente, se convierten en los verdaderos enemigos de aquello que aseguran amar más que nadie. Así, un fanático religioso creído de ser persona de Dios y cercana a Dios es en realidad el más antireligioso y quien se encuentra más alejado de Dios, y un fanático patriota que tanto alardea de amar y defender a su patria, es en realidad el peor enemigo de ese país. Jamás hay que creer en la fe del fanático porque es irreal, no existe, del mismo modo que no debe creerse en el amor de un hombre hacia una mujer a la que pega, acosa y maltrata. El fanatismo, es, pues, una mera ilusión disfrazada de fe, devoción y lealtad para conseguir el dominio mental de la humanidad. Es mi deseo que en un futuro no muy lejano, el mundo se una para combatir al fanatismo y al terrorismo, dos lacras extremadamente perjudiciales para la humanidad, y que cualquier clase de fanatismo y terrorismo sea perseguido y equiparado a los crímenes contra la humanidad.


En relación a esas juventudes de las que yo quería hacer referencia, llama la atención su corta edad, muchos de ellos menores y que pese a ser todavía fruta verde ya forman parte de un grupo político al que simpatizan. Sintiendo profundamente que muchos de ellos hayan perecido ante tal desgraciado suceso, ¿no son demasiado jóvenes para formar parte de un partido político? ¿Qué sabe esta juventud acerca de la política y de los valores que transmite cada formación política? ¿Qué sabíamos nosotros sobre partidos y políticos cuando éramos menores de edad? Es muy triste lo que ha sucedido en Noruega, pero también resulta muy triste que gente joven que acaba de llegar al mundo y apenas sabe nada de la vida se encuentre afiliada en formaciones políticas que realizan actividades como si se trataran de campos de adoctrinamiento. Esto recuerda los malos tiempos de las entreguerras en que Hitler reclutaba a niños que formaron las llamadas juventudes hitlerianas y José Antonio estimulaba a los chavales a uniformarse y formar parte de las juventudes falangistas destinadas a hacer campañas del nacional catolicismo. Aunque en el caso noruego se trata de un partido de izquierdas y demócrata, se transmita una buena moral y unos buenos valores y no haya en absoluto un reclutamiento obligatorio, la permisividad para formar parte de las nuevas generaciones de un partido político cuando se es menor de edad resulta inadmisible porque abre impunemente la veda al adoctrinamiento, como si los partidos políticos fuesen una especie de religiones laicas, donde se transfieren unas normas y unos mandamientos (el equivalente al catecismo), donde se enseña a ser un “buen ciudadano” (según las ideas del partido) y donde hay que participar en actividades (el equivalente a predicar y a la caridad), congresos (el equivalente a la misa) y colonias (el equivalente a cultivar el espíritu). Algo completamente idéntico a lo que suelen hacer determinadas congregaciones religiosas cuando recluta nuevos feligreses. En este sentido ¿qué clase de democracia es esta en la que un partido político forma desde la niñez a un ejército de “robots” de igual pensamiento e igual actuación destinados a extender su doctrina con la excusa de que es buena y es “la mejor” para el bien de la sociedad? Por muy demócratas y de izquierdas que se proclamen (y lo mismo digo para otras formaciones de signo opuesto o de derechas), yo no me fiaría ni permitiría que mis hijos se reclutaran. Y ello no significa subestimarlos o tomar a la juventud por estúpida. En absoluto. Primero, que aprendan de la vida, y cuando sean mayores de edad y tengan suficiente madurez, que decidan y hagan lo que quieran, pero mientras estén en la “edad del pavo”, crean que los padres son unos carrozas y que ellos ya lo saben todo de la vida, que aguarden y descubran ellos solitos lo que realmente es el mundo, puesto que la adolescencia es, como algunos dicen, algo que se cura con el paso de los años. Tiempo al tiempo y que disfruten primero de su infancia y juventud.

martes, 26 de julio de 2011

Records d’un català a Mallorca (3). Reserva Natural Puig de Galatzó i Calvià


Una de les parts més sorprenents i vistoses de l’illa de Mallorca és la serra de Tramuntana, una altra meravella de la naturalesa que per no poques raons va ser declarada l’any passat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquesta serralada ocupa el sector NE-SW de l’illa, amb 80.000 hectàrees de superfície que representen 90 quilòmetres de longitud per 15 quilòmetres d’amplada. El seu paisatge res té a veure el dels Pirineus catalans, doncs es tracta d’un relleu abrupte proper al mar amb cotes altitudinals que arriben fins als 1450 metres d’altitud la màxima, format per roques calcàries molt dures sobre les quals es desplega un modelat càrstic amb torrents, canons i altres morfologies càrstiques, més un sistema de fonts i aqüífers amb un règim hídric de tipus mediterrani. L’aspecte que ofereixen les muntanyes és d’unes roques modelades per l’acció geològica de l’aigua del mar. El clima acostuma a ésser sec i càlid a l’estiu i suau a l’hivern amb precipitacions irregulars en funció de la humitat o l’aridesa de cada sector. La vegetació està formada majoritàriament per alzines, ullastres, termòfiles, pi blanc i màquia. Cal esmentar que la serra de Tramuntana esdevé encara una important font econòmica de recursos perquè subministra productes agraris, forestals, ramaders i hídrics a l’illa.


Una bonica excursió per a tots els públics, especialment per a la mainada, és la visita a la reserva natural Puig de Galatzó, a 1027 metres d’altitud i situat al sud de la serra de Tramuntana o a ponent. Aquest indret es presenta com a relativament aïllat respecte a la resta de la serralada, però gràcies a això s’ha convertit en un excel•lent mirador sobre la badia de Palma i les muntanyes dels voltants, amb uns paisatges de gran bellesa visual molt fotogènics, si bé la captació de l’ull humà és sempre superior a la de la càmera, especialment pel que fa a la sensació de profunditat.
Agrupa els termes municipals d’Estellencs, Puigpunyent i Calvià. Es diu que per la seva forma, per les condicions meteorològiques, per la presència de coves prehistòriques de culte sagrat i per haver estat testimoni d'alguns episodis històrics violents han sorgit diverses llegendes, mites i anècdotes que atorguen a aquest espai un caire fins i tot fantàstic. La més coneguda és la del fantasma del compte Mal, que cada any sorgia del Puig de Galatzó muntat en el seu cavall verd cobert de flames rondant pel poble com una ànima en pena espantant a la seva població durant la Nit de Sant Joan. Des de Palma s’arriba amb cotxe per carretera passant pel polígon de Can Valero, Establiments, la Mola de Son Cotoner i Puigpunyent. Paral•lelament a la carretera transcorre el torrent de sa Riera. Si no es disposa de cotxe també hi ha l’opció de concertar una excursió en autocar que inclou l’entrada al parc més el dinar, així com altres activitats addicionals per a infants i adults.


El trajecte al parc s’efectua per carreteres que ascendeixen progressivament per la muntanya quelcom marejants per les curvatures tancades que aconsellen una conducció lenta i prudent, de poca amplada malgrat que permeti el pas d’autocars, i sovint amb molt poques tanques laterals de protecció. Els voltants són força frondosos de vegetació. Finalment, després d’un viatge curt de distància però llarg de durada per fi s’arriba a l’entrada principal de la reserva, que conté una esplanada no pavimentada de terra per a l’estacionament de cotxes i autocars i una cabana de fusta que inclou un bar, lavabos i una botiga de records. Per aquells voltants trobem ànecs, oques i indiots rals en llibertat que saben fer-se respectar als visitants i marcar molt bé el seu territori per si algú gosa de tocar-los. L’entrada al recinte s’efectua a través d’una taquilla. El preu per als adults és de 12,50 euros i per als infants de 3 a 12 anys de 6,25 euros. L’itinerari té una durada mínima de 2 hores, que augmenta en funció del ritme de cada persona i del temps de contemplació del paisatge, extremadament fotogènic. A la taquilla proporcionen un mapa del recorregut el qual és de 3,5 quilòmetres de longitud. El traçat es troba ben senyalitzat i definit i no hi ha risc de pèrdua, doncs els camins per on no es pot circular estan clarament tancats i barrats. El camí de l’itinerari és de terra i sovint presenta diferents desnivells salvats per escales de pedra, i també es travessen diversos ponts de fusta sobre rieres, rierols i torrents. Al llarg del passeig s’observen animals en captivitat, com óssos, bens, cabres, ànecs, rucs i diverses espècies d’aus. Sovint es troben petites coves a l’entrada de les quals hi ha bonics salts d’aigua molt refrescants i petits estanys. Les aigües són molt netes i fresques.


Es defineixen 16 punts de referència perfectament assenyalats: 1) l’entrada al recinte; 2) el mirador de la Reina; 3) el salt de l’Esclau; 4) les Coves Negres; 5) el salt de sa Sitja; 6) el recó de ses Bruixes; 7) Cap Amunt; 8) la cova d’es Moro; 9) es Refugi; 10) la vall de les Sis Fonts; 11) s’Entreforc; 12) Sa Ferida; 13) sa Figuereta; 14) ses Cucones; 15) la sortida del recinte; i 16) el parc infantil. Al principi de l’itinerari, en una de les fondalades es pot observar de lluny l’espectacular hotel de luxe Es Ratxó, ubicat al fons d’una vall rodejat d’ametllers i oliveres en uns terrenys del mateix nom. Es tracta d’una antiga alqueria tradicional restaurada i convertida en hotel de cinc estrelles, que ofereix excel•lents comoditats i tota classe de serveis i equipaments. Per als qui ho desconeguin, per alqueria entenem una petita comunitat rural formada per unes poques cases o famílies que es dedicaven a l’explotació de les terres dels voltants i al desenvolupament d’activitats ramaderes. La història d’aquest edifici que ara acull l’hotel es remuntaria al període islàmic, a l’any 1100, quan els musulmans la van construir en aquest emplaçament per a l’aprofitament hídric de la vall. Algunes de les canalitzacions d’aigua encara es conserven. Es creu que aleshores va ser quan aparegué la denominació Arratxa, que en àrab voldria dir rierol o deu, que després evolucionaria com a Es Ratxó. Ja sota domini cristià, durant els segles XV i XVI es va desenvolupar una important activitat ramadera gràcies a la presència de pinedes i als conreus d’ametllers, oliveres, cereals i llegums.


A la vall de les Sis Fonts ens trobem en la meitat del recorregut per la reserva natural i esdevé un punt de descans per a reprendre forces. Allí hi ha un espai esplanat que inclou un bar, un berenador on els visitants es poden cuinar a la brasa la carn en unes torradores de carbó, lavabos, els estanys de Ses Fonts d’es Ratxó on qui ho desitgi es pot banyar com si fos una piscina, un espai d’esports d’aventura amb monitors i un petit zoològic infantil d’animals domèstics que es poden acariciar. Al migdia acostuma a fer-se una exhibició d’aus rapinyaires.
L’espectacularitat de les vistes panoràmiques i la bellesa i alhora l’entreteniment que ofereix el parc convida a estar-s’hi moltes hores, però per a evitar que se’ns fes fosc decidírem de marxar, no pas sense visitar els municipis que ens podíem trobar de camí a Palma.
Sense baixar de l’automòbil varem passar pels nuclis de Puigpunyent, Galilea i Es Capdellà. El primer, malgrat tenir un terme municipal relativament gran, es presenta com un petit casc urbà desenvolupat al llarg de la carretera principal. Tant sols disposa de dues barriades i una població al voltant dels 1100 habitants. Aquí el patrimoni local és escàs i trobem tant sols l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu, que data del segle XVIII. La resta del patrimoni es troba als afores i repartit per tot el terme municipal, i esdevé especialment d’una gran riquesa, format per pous públics, fonts de mina, sèquies, aljubs (dipòsits d’obra) d’aigua, molins d’aigua, molins fariners i diverses marjades o bancals (terrasses amb murs de pedra seca construïts a les muntanyes per a poder-hi conrear). Una entitat local menor que pertany al mateix Puigpunyent és Galilea, formada a partir d’un grup de cases disseminades relativament properes entre sí, amb poc més de 300 habitants. Com a patrimoni destaca la seva església neoclàssica i l’única casa de neu de tot Mallorca construïda a dins d’un nucli urbà.


Abans d’arribar a Calvià, trobem a dins del seu terme municipal l’entitat local menor d’Es Capdellà, amb poc més de 900 habitants i que actualment esdevé un conjunt residencial on hi conviuen una vuitantena de colònies estrangeres, sobretot d’anglesos i alemanys. Afortunadament, l’arquitectura d’aquestes cases de primera i de segona residència s’ha fet respectant i imitant l’estil antic de les primeres cases del poble, la qual cosa no suposa un impacte visual negatiu perquè es troben integrades. Es tracta d’un indret caracteritzat per la gran sensació de calma i tranquil•litat que es respira.


Finalment varem arribar a la vila de Calvià, que compta amb uns 2400 habitants, una xifra que ascendeix als 51.000 si sumem les localitats menors de tot el seu terme municipal, que el converteix així en el segon municipi més habitat de Mallorca després de Palma. Té una superfície de 145 quilòmetres quadrats i un total de 26 platges. Hi ha força població estrangera, que actualment supera els 18.000 habitants i representa més del 35% de la població. Es creu que la seva denominació prové del llatí calvianum, derivat del nom propi Calvius, o bé de la paraula caluus, que significa cremar o estar calent, degut a què es va edificar sobre uns terrenys àrids escassos de vegetació. L’esdeveniment històric més representatiu de la seva història i que va marcar la formació de les seves cultures i tradicions locals va ser el desembarcament a Santa Ponça del rei Jaume I el Conqueridor, el 10 de setembre del 1229, per a conquerir l’illa i expulsar els musulmans que la posseïen des de l’any 903. Actualment el turisme és la principal font de riquesa del municipi, i la seva infraestructura és considerada una de les més importants d’Europa. Existeix una amplia oferta hotelera i de serveis complementaris esportius i d’oci. De Calvià Vila destacaríem com a principals llocs d’interès l’església de Sant Joan Baptista que data de l’any 1604 i l’antiga Casa Consistorial. Fora d’aquest nucli urbà el patrimoni és molt superior, i trobem torres militars costeres de defensa, ermites, antigues cases o possessions, molins, conduccions d’aigua i jaciments arqueològics, tots ells repartits per les diverses entitats locals menors que conformen el seu terme municipal. Si es disposa de temps mereix la pena fer un tomb i observar tots aquests indrets.


Sortint de Calvià, varem tornar novament cap a Palma. A l’endemà ens esperava una nova excursió per la serra de Tramuntana.