Com a culé errant que sempre he estat i sempre seré, tindré el plaer d’oferir-vos el meu testimoni sobre el Camp Nou, el Miniestadi, el Palau Blaugrana, l’antic camp del Fabra i Coats, els empleats, la directiva i els seu presidents, els jugadors, els entrenadors, els periodistes i fotògrafs, les penyes, l’afició, els personatges singulars i moltes altres sorpreses que faran d’aquests articles unes divertides i entranyables narracions dels meus gairebé trenta anys de la meva vida en blau i grana.
I per què el culé errant? Doncs perquè mai no he estat fix o designat en un lloc concret. Si bé un soci que disposa d’un seient abonat des de fa molts anys sempre anirà destinat al mateix lloc i gairebé només coneixerà aquella part que li correspon, jo he errat per tot l’estadi al no disposar d’un abonament que m’oferís un seient fix a seure allà on podia i gràcies al meu pare que, com a empleat del club, tenia el privilegi d’accedir als espais prohibits per a la resta de públic. Això m’ha permès veure els partits del Barça al Camp Nou des dels seients de la tribuna, des de la primera, la segona o la tercera graderia, des de l’antiga general, des dels marcadors, des d’una cabina buida de periodistes, assegut a les escales de pedra de les grades, des d’uns monitors, des de la boca de sortida dels jugadors a la gespa quan a l’estadi encara hi havia el fossar... en definitiva, sense un rumb fix sinó sempre d’ací a allà, errant indefinit i indeterminat per terres de can Barça.
A través d’aquest viatge errant, lliuraré periòdicament les meves memòries com a barcelonista com una manera de celebrar trenta anys de la meva vida en relació a uns colors, a un escut, a una bandera i a un sentiment que més enllà de la mera esportivitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario