Va ser un 23 d’octubre de 1977. Josep Tarradellas i Joan va tornar a Barcelona en qualitat de president de la Generalitat de Catalunya. La seva constància, la seva perseverança i la solidesa de les seves conviccions van permetre el restabliment d’una institució històrica destinada a dirigir l’autonomia i l’autogovern de Catalunya. Malgrat la manca de llibertats i les incerteses dels anys de la Transició, van ser també temps d’il•lusió i d’esperança que convidaven a l’enteniment, la conciliació i la concòrdia.
35 anys després, s’observen els fruits d’una feina mal feta que han portat a una situació d’inestabilitat extrema sota el context d’una crisi econòmica mundial. El Govern central, incapaç de respectar la realitat territorial d’Espanya i sota prejudicis infundats, va establir primer el “cafè per a tothom” i ara cerca la unitat de l’estat en base a un model uniforme i centralista similar al francès. I el Govern autonòmic, eternament insatisfet, va procedir a una lenta i progressiva deshispanització sota el paraigües del victimisme.
Actualment, gairebé ja no queda espai per aquelles persones que, com Tarradellas, representen un equilibri entre ambdós extrems. Són les oblidades, les ignorades, les incompreses, les utòpiques. Escapar-se al sentiment independentista significa ser un traïdor a Catalunya, mentre que renegar del model centralista de l’Espanya uniforme suposa ser un desafecte a la pàtria. Qualsevol altra opció, inclosa la federalista, ha quedat minimitzada i desprestigiada. Creure i pensar com Tarradellas suposa avui dia convertir-se en un apàtrida, en un desterrat, per diferents motius completament contraposats.
És molt dur ser tarradellista en els temps que corren, però el dia a dia em referma en les meves conviccions perquè la situació política de Catalunya en particular i d’Espanya en general dóna la raó cada vegada més a tot allò que va dir i preveure Tarradellas. No vull formar part d’unes majories que es retroalimenten mútuament en l’odi i la venjança, perquè això és un cercle viciós que només s’acabarà quan un dels dos hagi sucumbit. Prefereixo sentir-me incòmode i creure en el bon país que hauria pogut ser però que ni els uns ni els altres no ho han permès.
És per això que vull recordar el retorn de Tarradellas ara fa 35 anys, una commemoració ofegada i desapercebuda enmig d’un regne d’incertesa.
Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!
Ja sóc aquí, perquè jo també vull l’Estatut!
Ja sóc aquí, per compartir les vostres penes, els vostres sacrificis i les vostres joies per Catalunya.
Ja sóc aquí, per treballar amb vosaltres una Catalunya pròspera, democràtica i plena de llibertat.
Ja sóc aquí, per tal que aquesta Catalunya que s'ha de posar a treballar més que mai per fer-la ben forta i ben pròspera sigui un exemple també per a tots els altres pobles d'Espanya.
Ja sóc aquí ciutadans de Catalunya, per fer més forta que mai la unitat que hem fet a les hores difícils la nostra lluita i que ens ha portat al triomf.
Ja sóc aquí, que junt amb tots aquells catalans i no catalans, que durant tants anys i tants anys han lluitat per poder arribar a un dia amb aquest esclat de joia i d'entusiasme, puguem fer encara com he dit abans, més pròspera, més forta la nostra Catalunya.
Ciutadans de Catalunya, permeteu-me que us demani que, en aquests moments de joia, també tinguem la serenitat de reflexionar i de veure les greus responsabilitats que cauen sobre nosaltres. Creiem que aquest triomf que hem tingut ha sigut gràcies al sacrifici de tants i tants ciutadans que han donat la seva vida per Catalunya.
Ciutadans de Catalunya, voldria que en aquests moments de joia i de responsabilitat, penséssiu que tenim altres deures fora de Catalunya. Nosaltres hem de ser l'avançada del benestar, de la prosperitat i de la democràcia de tots els pobles d'Espanya.
I permeteu-me, per acabar, que us digui que del fons del meu cor surt el més profund reconeixement per la vostra fidelitat, per la vostra fe en el nostre poble, en la llibertat i en la democràcia.
Grans mercès a tots!
Visca Catalunya!
No hay comentarios:
Publicar un comentario