Recórrer Mallorca és fonamental si es vol tenir un mínim coneixement del territori que s’està visitant. Veure tant sols la capital i només quatre pobles dels voltants com farien molts turistes acomodats a què els portin pertot arreu no és suficient i sovint això pot donar una idea equivocada d’aquesta illa. Malgrat que la seva dimensió és relativament petita (3.625,75 km2, és a dir, menys de la meitat de la província de Barcelona), els llocs d’interès són força abundants i us puc assegurar que una sola setmana de vacances resulta insuficient per veure-la tota. Quan disposi de l’oportunitat de tornar-hi, ho faré per a conèixer els indrets que m’han quedat pendents.
La mobilitat per l’interior de Mallorca és fàcil. Hi ha un ferrocarril de passatgers fins a Inca, sa Pobla i Manacor més el tren turístic de Sóller. També existeixen diverses línies d’autocar i diverses empreses de lloguer d’automòbil. Aquesta va ser la darrera opció escollida pels tres perquè volíem anar al nostre aire i sense pressa. En cas contrari les agències de viatge contracten excursions en autocar per tota l’illa que s’han d’abonar apart. La xarxa de carreteres mallorquina és molt bona. Les vies estan ben pavimentades i gairebé no s’aprecien irregularitats o camins perillosos. De Palma a Manacor hi ha una autopista sense peatge o autovia que, a diferència de les catalanes, en diversos trams hi ha rotondes perquè es creuen altres vies secundàries.
Al sortir de Palma es contempla un paisatge pla i rural, amb pocs arbres i molts camps de conreus de secà (blat, civada, ordi i sègol) dels quals s’acostumen a veure nombroses bales de palla. També hi ha masies disseminades i un element molt tradicional com són els molins aiguaders de vent del tipus anomenat “de Ramell”, que pel seu peculiar aspecte són diferents als clàssics i coneguts molins de vent de Castella o dels Països Baixos. El molí de Ramell va ser introduït a l’any 1854 per Damià Reixach per a l’extracció d’aigua. Trobem també altres varietats al llarg del paisatge, com els molins de Ramell amb Coa, de Ramell Gran, de Ferro (adaptació del molí americà al de Ramell), de Ferro amb Pales de Fusta i de Ferro Gran. També existeixen molins de vent, molt més antics, però actualment poc abundants.
A prop dels masos acostuma a haver bestiar boví, oví i equí fent pasturatge. Precisament esmentar que el cavall és un animal molt apreciat a Mallorca. A Palma s’ofereixen als turistes un passeig amb carro per la costa durant una hora per 30 euros. També es celebra anualment el “Campionat de Cavalls de Pura Raça”, es poden fer excursions a cavall per l’illa, i hi ha hipòdroms on es fan les tradicionals curses de “Cavall de Trot” amb campionats internacionals, entre d’altres tradicions relacionades amb aquest animal.
La primera parada que varem efectuar va ser a la fàbrica de vidres d’art de la família Gordiola, al quilòmetre 19 de la carretera de Palma a Manacor, al municipi d’Algaida. Va ser fundada a l’any 1719 per un jove vidrier anomenat Blai Rigal que va sol•licitar permís al rei per a instal•lar un forn de vidre, amb el finançament d’un comerciant catalano-aragonès anomenat Gordiola, que seria l’iniciador de la nissaga d’artesans del vidre que al llarg de tres-cents anys ha continuat amb la tradició contribuint a fer de Mallorca un dels principals subministradors de vidre artesà d’Europa. El prestigi internacional l’han assolit gràcies a les exposicions fetes a fires de ciutats com Utrech, Río de Janeiro, Buenos Aires, Brussel•les i Nova York, entre d’altres. Actualment existeix la denominació genèrica “Vidres de Mallorca”.
Avui dia els descendents de la família Gordiola encara es dediquen a aquest artesanal ofici en el mateix edifici del segle XVIII, ennegrit pel fum dels forns però que conserva el seu aspecte aparent de convent gòtic malgrat que mai no ho ha estat. A l’interior hi ha el taller d’on els forns irradien una escalfor impressionant, la botiga que ofereix una infinitat indescriptible de productes del vidre de gran bellesa que fan molt difícil decidir-se per quin comprar, i un singular museu del vidre que conserva una vasta col•lecció d’artesania del vidre de diferents països i èpoques.
Al mateix municipi d’Algaida també trobem la fàbrica Alorda d’artesania de la pell i del tèxtil, que conté una botiga de venda a l’engròs i detall de productes artesanals relacionats amb la pell i la fusta i d’altres productes típics balears, i unes bodegues de vi i licors mallorquins amb degustació per als seus visitants. L’edifici té forma de castell, si bé originalment no ho és sinó que es tracta d’una imitació arquitectònica.
Continuant per la mateixa carretera, al quilòmetre 29,6, s’arriba a un restaurant de bufet lliure situat al terme municipal de Montuïri anomenat Can Tomeu Es Pollensí. A diferència d’altres, feien menjar de qualitat i estava especialitzat en cuina típica mallorquina, la qual cosa va ser el moment oportú per aprofitar i fer un tast dels principals plats de l’illa, i a un preu mòdic de 10 euros. De la gastronomia mallorquina en parlaré més detalladament en un proper capítol. La vila de Moituïri es pot contemplar des de lluny com una vila de muntanya coronada per la seva església parroquial.
Del restaurant ens varem dirigir directament a les Coves del Drach, situades a la localitat de Porto Cristo, sense aturar-nos al municipi de Manacor que visitaríem de tornada cap a Palma ni tampoc a Vilafranca de Bonany que contemplàrem de lluny. El paisatge en direcció a la costa passa progressivament del pla a la muntanya per l’endinsament de la carretera a través de les serres de Llevant. Malauradament, a l’interior de les coves no permeten fer fotografies a l’interior de les grutes, ni tant sols amb càmeres sense flash ni tampoc filmar, així que l’únic record possible és visual. Descriure com són les Coves del Drach i narrar les impressions que tens al veure aquella obra d’art de la naturalesa resulta molt complicat. Les sensacions rebudes al entrar sota aquell palau de pedra només se senten amb l’esperit. Arreu del món existeixen molt pocs indrets així, d’una bellesa indescriptible i tant extrema fins el punt que els propis dimonis de l’infern, si haguessin de tenir les Coves del Drach com a cau, quedarien tant impressionats que fins i tot ells les respectarien, es sentirien orgullosos de passar-hi allí tota l’eternitat i procurarien fer cremar el foc de l’infern a un altre lloc per a no espatllar-les. Les coves tenen una profunditat de 25 metres i assoleixen 2,4 quilòmetres de longitud. Algunes són d’origen càrstic i d’altres formades per l’acció de l’aigua marina. Són molt antigues, doncs alguns experts asseguren que es remuntarien al període del Miocè, ara fa uns 23 milions d’anys. Van ser descobertes a l’any 1338 per Rover de Rovenach, i l’escrptor Jules Verne en va fer referència a la seva obra “Clovis Dartetor” a l’any 1895.
Parlem de “les coves” i no de “la cova” perquè la formen quatre coves: Cova Negra, Cova Blanca, Cova de Lluís Salvador i Cova dels Francesos. L’interior, de grans dimensions, està adequadament enllumenat a partir d’un projecte de l’arquitecte de la Font Màgica de Montjuïc Carles Buïgas que permet tenir una excel•lent perspectiva i una especial sensació de gran profunditat gràcies al reflex del sostre a les aigües del llac subterrani. No es tracta, però, d’una il•luminació gaire forta, sinó de com estan il•luminades les seves parts. A l’interior es prohibeix fer soroll i tocar les columnes per a evitar que es trenquin. A la bellesa i a l’admiració d’aquella arquitectura de la pedra, de la qual n’estic segur que ha estat font d’inspiració de molts arquitectes modernistes com Gaudí, es barreja la màgia, el misteri i el respecte. Seria el paradís perfecte del Fantasma de l’Òpera. A baix de tot del recorregut, hi ha el llac Martel, de 115 metres de longitud i 30 metres d’amplada. Al seu voltant hi ha cadires que en aquell espai formen una mena d’auditori que s’ofereix al públic visitant un espectacle de concert de música clàssica en directe on els músics (un quartet de dos violins, un violoncel i una harmònica) toquen les seves peces muntats en unes barques especialment il•luminades que naveguen pel llac. Té una durada de 10 minuts, i és un espectacle que es fa des de l’any 1935. Les quatre peces que toquen són: “Alborada gallega” (de Caballero), “Plaisir d’amour” (de Martini), “Tristesse Studio 3 Opus 10” (de Chopin) i “Barcarola” (d’Offenbach). Després del concert, els barquers traslladen als assistents en barca pel llac fins al camí de sortida. El mateix llac també ha estat especialment il•luminat per Carles Buïgas. La visita d’aquest trosset de Cel sota la Terra ha acabat i tornes a sortir al món real. Una part dels sentiments i emocions espirituals que allí expresses en silenci se les quedaran les coves com si fos una gran criatura de pedra que s’alimentés del platònic amor a la bellesa que li ofereixen els seus visitants.
De les Coves del Drach ens varem dirigir a Manacor, el segon municipi més gran de Mallorca en quant a superfície, el tercer més poblat amb poc més de 40.000 habitants i capital de la comarca de Llevant. A l’any 1300 el rei Jaume II la va reconèixer com a vila, i des de l’any 1912 és reconeguda com a ciutat. Actualment la seva fama es deu a què és el lloc de naixement del tennista Rafael Nadal. Els seus carrers que configuren el casc antic són bonics i agradables per al passeig, podent-se contemplar moltes cases antigues típicament mallorquines que incorporen a les finestres les característiques portes de fusta de llistons inclinats d’obertura exterior. Com a llocs d’interès a visitar hi ha la plaça de Sa Bassa, les esglésies de Sant Domènec, de Sant Vicenç Ferrer i de la Mare de Déu dels Dolors, i l’Antic Palau Reial. Des de l’any 1879 hi arriba el ferrocarril que actualment connecta amb Inca i Palma.
A Manacor també podem trobar la sobrassaderia Can Magí, una singular botiga especialitzada exclusivament en tota classe de sobrassades d’on el seu encarregat, un simpàtic xicot aficionat al grup musical Antònia Font ens va atendre molt amablement i ens va assessorar a l’hora de comprar i conservar la sobrassada típica mallorquina. En el capítol de gastronomia en parlaré amb més detall de la gran varietat de sobrassades dolces, semipicants i picants, moltes de les quals no ens han arribat a les nostres terres. Una degustació i un plaer que a Catalunya ens estem perdent. Una veritable llàstima.
Una visita indispensable ben a prop de Manacor va ser la fàbrica de perles Majorica, de fama mundial. Són dues plantes d’exposició i venda de tota mena de perles i joies, més els tallers de fabricació que són visibles a través d’uns vidres panoràmics on s’observa el procés d’elaboració. Els inicis es remunten a l’any 1890, quan l’empresari alemany Eduard Heusch va inventar el primer procés de creació de perles artificials fins al punt que, per la seva perfecció, s’arribessin a confondre amb les perles naturals. Patentat el sistema i creada la seva pròpia societat, a l’any 1897 va fundar una primera fàbrica a Palma i després una altra a Manacor. Al conjunt de fàbriques se les denominà Sa Fàbrica. La raó de la seva ubicació a l’illa es degué a la proximitat al mar i al fet que Mallorca era terra abundant en mestres artesans i bufadors de vidre. La maquinària emprada inicialment era de tecnologia d’origen francès i la ma d’obra era majoritàriament femenina per la seva extraordinària habilitat amb les mans. A l’any 1917 es va obrir una sucursal a la Cinquena Avinguda de Nova York. Durant la dècada de 1920 s’iniciaren les exportacions arreu del món, i ja a l’any 1943, gràcies a la neutralitat d’Espanya durant la II Guerra Mundial, Majorica es convertí en la primera i única productora de perles del món. Durant la dècada de 1950 sortí al mercat l’anomenada “perla orgànica” elaborada a partir de diverses conxes i substàncies marines. Des d’aleshores i fins l’actualitat, van anar millorant progressivament la producció, s’han obert noves fàbriques, els processos tècnics i tecnològics de fabricació s’han anat perfeccionant i la comercialització als cinc continents ha contribuït a donar-li un gran prestigi mundial. Per la seva fama, les perles de Majorica han estat usades per la reina Sofia d’Espanya, la princesa Mette Merit de Noruega, Sofia Loren, Ana Magnani, Gina Lollobrigida, Rita Pavone, Annie Girardot, Jackie Kennedy, Jiam Zemin i molts altres personatges famosos del món de la reialesa, la política i l’espectacle.
Sortint de Manacor en direcció a Palma varem arribar fins al municipi de Felanitx, nom que per algunes persones sembla complicat de pronunciar perquè acostumo a sentir dir “Felantix”. La denominació prové del llatí fenalicius que vol dir terreny de fenàs (en castellà heno). Ja era vespre, així que varem realitzar una visita nocturna per la vila. La foscor de la nit no havia de servir d’impediment per acabar d’aprofitar el temps, així que com ens venia de pas ho convertírem en una experiència singular. Si no heu visitat mai un municipi de nit, feu-ho perquè és molt interessant observar l’aspecte que ofereixen els seus carrers i places.
Felanitx és menor que Manacor, amb una població de poc més de 9000 habitants si comptem pròpiament el casc urbà, doncs sumant les entitats locals menors del seu terme municipals s’arriba als poc més de 18.000 habitants. L’any 1886 la reina regent Maria Cristina li atorgà el títol de ciutat. Antuvi havia estat un gran centre de producció vitivinícola, però actualment la seva economia es basa en l’agricultura, la indústria i el turisme. Els seus carrers estrets del casc antic són bonics de contemplar fins i tot de nit per l’efecte que provoca l’enllumenat públic als edificis antics i als monuments d’interès. D’aquests en destacaríem l’Església Parroquial de Sant Miquel, el Convent de Sant Agustí, el Mercat Municipal, la Fundació Mossèn Cosme Bauçà i la Casa de Cultura. Com a curiositat esmentar que a l’Església Parroquial de Sant Miquel hi ha una placa datada el 1869 que recorda l’esfondrament d’un dels murs de contenció que rodejaven el temple tot just en el moment que per allí passava la processó del Via Crucis el dia de Diumenge de Rams de l’any 1844, ocasionant 414 víctimes mortals.
Una altra singularitat és la Font de Santa Margalida, nom rebut de la patrona de la ciutat. Explica una llegenda que a l’any 1490 es va patir una forta sequera, i que tot just el dia de Santa Margalida (19 de juliol) un home va arribar amb el seu cavall que es va posar a gratar la terra amb una pota i, miraculosament, l'aigua va començar a rajar. Des d’aleshores, en aquella plaça es va habilitar una font natural d'aigua potable al bell mig del poble i per a tothom. Es diu que com a record d’aquest esdeveniment, la font té forma de ferradura.
Des de Felanitx ens varem dirigir directament a Palma arribant a mitjanit. No tinguérem ocasió d’aturar-nos a visitar Campos i Llucmajor malgrat que ens venien de pas, per manca de més temps. A l’endemà, ens esperaria una nova excursió per l’illa de Mallorca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario