De nou he tornat a viatjar. Sortir de la teva terra natal és una pràctica que sovint hauria de fer tothom alguna vegada al llarg de la seva vida, i quantes més vegades, millor. Conèixer altres móns, altres territoris, altres ciutats, altres cultures, altres civilitzacions, altres persones, altres ètnies, altres llengües i altres creences, encara que estiguin a prop teu, és important i enriquidor. Viatjar es pot arribar a convertir en una excel•lent eina pedagògica i terapèutica, i sobretot, en part de la formació humana pels efectes positius que produeix el contacte amb tot allò que ens és desconegut. L’experiència d’anar més enllà del territori que coneixes ens ajuda a descobrir vida més enllà de tot allò que ens envolta, a aprendre a valorar millor les nostres coses, a ser més tolerants i comprensius amb les diferències i veure-les com un avantatge i no com un obstacle.
Animat pels meus amics Francesc i Carmen, he passat amb ells durant set dies una agradable i alhora intensa estança a l’illa de Mallorca, la Insula Maior de les Illes Balears, dita també Maiorica o “illa major”, i coneguda també com l’”illa de la calma”. Acostumat a l’avió, vaig decidir de provar el vaixell perquè no l’havia agafat mai. El viatge, tant d’anada com de tornada, va ser força tranquil. Tenia un cert pànic escènic per les històries que m’havien explicat, però la realitat és que no passa absolutament res. Tot plegat són llegendes infundades com l’enlairament i l’aterratge de l’avió. Es nota la marxa de la navegació, però t’hi acostumes de seguida. Cap símptoma de mareig o de malestar. Tot són històries. Recomano a tothom qui no ho hagi fet mai un viatge en vaixell que en faci un.
De tota manera, he d’explicar que la meva experiència va ser singular. Per raons que desconec, potser per manca de més material naval degut a l’alta ocupació dels altres, varem viatjar en un carguer italià llogat. L’autocar ens va traslladar de l’estació marítima fins a un extrem desconegut de l’escullera i varem entrar per la bodega per la qual accedien els camions, les furgonetes, els tràilers i els cotxes. I per una porta petita, diverses escales i passadissos ens van portar a la zona de passatgers, que únicament representava un 20% de tot el vaixell. Els camarots estaven reservats als transportistes. Res de cinema, piscina, camarots per a turistes i discoteca tal i com un s’acostuma a imaginar a partir de la publicitat. Només hi havia una petita sala de butaques reclinables, serveis, i un restaurant-cafeteria que es va convertir en el lloc on varem passar la nit. Com és natural amb mi, no vaig poder aclucar l’ull malgrat els intents.
És una experiència veure l’allunyament de Barcelona des de la coberta. La sortida era de nit, i en el moment de posar-se en marxa i començar a navegar només observes foscor i una àmplia col•lecció variada de llums procedents de la ciutat que vas deixant enrere progressivament, i que cada vegada més es van difuminant i confonent entre ells. El viatge a mar obert quan és de nit imposa respecte. No es veu absolutament res. Tot és completament fosc i negre, llevat de les llums que puguin fer altres vaixells que naveguen. Les estrelles del cel no ajuden a veure gens. A més, a alta mar fa un fred considerable malgrat que sigui estiu. És un efecte similar al dels deserts, extremadament càlids de dia i molt freds de nit. Tingueu la garantia de què si una persona cau per la borda del vaixell a mar obert durant la nit, és la mort assegurada perquè difícilment es pot resistir el fred ambiental i de l’aigua i la por a aquella foscor absoluta. Ben lluny de la realitat queda l’escena final de la pel•lícula “Titanic” de James Cameron, una vegada s’ha enfonsat el vaixell i els personatges protagonistes romanen a l’aigua i es poden veure entre ells. En termes realistes, el film s’hauria hagut de rodar completament fosc i el personatge de la Rose (que interpreta Kate Winslet) molt difícilment hauria pogut trobar un xiulet per demanar auxili i salvar-se quan no es veia absolutament res. Coses del cinema. La realitat, ben lluny, i per això prefereixo així no pensar en el gran terror que va passar la gent abans de morir de fred a l’aigua després de l’enfonsament del Titànic.
Quan la nit s’esfuma, a mesura que passen les hores i el cel s’esclareix a primera hora del matí, no només comences a veure el mar sinó que també ja s’aprecia l’illa de Mallorca per la banda esquerra. El paisatge marítim des del vaixell és una bonica estampa de cel blau fosc que passa gradualment a adquirir diferents tonalitats ataronjades a mesura que s’aproxima a la línia de mar per la presència d’un sol radiant, i d’unes aigües marines arrissades i platejades que reflecteixen un llarg raig solar. Es pot apreciar l’illa de Sa Dragonera (declarada com a parc natural) i diverses cales abans d’entrar a la Badia de Palma, entre elles Cala Fornells, Cala Peguera i el Cap de Cala Figuera. Resulta sorprenent que la primera imatge de Mallorca siguin altes muntanyes quan no es tracta pas d’una península sinó d’una illa, però el seu medi físic és sorprenent i tot un món a descobrir. Més que arribar a una illa sembla que s’arriba a un altre continent. El meu pare, quan va fer el servei militar a la marina va viatjar fins a Palma, i em va explicar que arribant el vaixell a la seva destinació, poc abans d’atracar al port, s’observaven nombrosos dofins surant les aigües pels voltants d’aquell buc militar com si els donessin la benvinguda. Tant de bo aquest espectacle fos encara una realitat.
A la proa del vaixell, s’observa el lent acostament a la ciutat de Palma, la capital de Mallorca. A l’esquerra, encara es contemplen més muntanyes, que pertanyen a la Serra de Na Burguesa, i diverses cales com El Mago, Cala Portals Vells, Cala Falcó, Cala Vinyes, Punta Negra, Punta de Sa Porrasa i Cala Major. S’observen també petites illes, com la del Sec, Sa Porrasa, Magalluf i Ses Illetes. La silueta de les serralades és fosca a primera hora del matí però es defineix gràcies als càlids tons ataronjats que aporta la llum solar. Quan el vaixell és a punt d’entrar al port de Palma, el cel és blau i tant les muntanyes com el mar s’aprecien amb els seus colors habituals. De lluny es percep una ciutat gran, molt urbanitzada, plena de diverses edificacions i amb una sensació de molta activitat i dinamisme. Com a elements que més criden l’atenció de la seva silueta, destacaria el vell far del port situat a la part central, la catedral de Palma a la dreta i el castell de Bellver al cim d’un turó a l’esquerra.
Després de set hores de viatge i alguns retards tècnics, per fi varem desembarcar a la capital de Mallorca. Seria aleshores quan s’iniciaria la nostra aventura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario