domingo, 27 de marzo de 2011

...i de la nostra cultura popular, què?


Sovint la cultura popular és com l’aneguet lleig. A les altes esferes no l’importa la cultura que no generi diners ni beneficis econòmics encara que contribueixi a la transmissió d’uns valors a la societat, a forjar un sentiment de pertinença a un territori, a la pau i a la solidaritat entre pobles i persones, a l’enriquiment espiritual, a excloure de la marginació als més desgraciats que no han sabut trobar el seu lloc al món i fins i tot a la formació individual en tant una manera d’aprenentatge i una forma de vida. Només importa la cultura de les grans masses, que genera milions d’euros anuals i que ha estat iniciativa de les administracions, és a dir, dels qui estan a dalt de tot, mai dels qui ens trobem en graons inferiors de la piràmide de poder. Aleshores es ven la idea de què la cultura està de moda i que tothom hi pot accedir. El problema radica a l'hora de definir què entenem per cultura, ja que sota aquest concepte es pretén abarcar-ho tot, qualsevol fet humà, com una manera de fer constar oficialment que no hi ha crisi de creativitat i que tothom, absolutament tothom, és culte. Però les altes esferes sabien que d'aquest aneguet lleig han sorgit grans artistes de la nostra història amb projecció nacional i internacional? I és que no tots els artistes són un producte artificial com els cantants d'Operación Triunfo.


I en relació amb tot això, el passat diumenge, 13 de març, a la plaça del Canonge Rodó, davant de la parròquia de Sant Martí del Clot es va celebrar una festa reivindicativa amb nombrós públic assistent. No acostumo a ser-hi sempre present en aquesta mena d’actes, no pas per insolidaritat sinó per una qüestió d’ocasions, però donades les circumstàncies i les raons per les quals es va organitzar, em vaig sentir moralment compromès a assistir com a gest solidari i de suport a la causa. En primer lloc, perquè en l’esmentada reivindicació hi participaven els membres de l’Esbart Sant Martí, d’on la meva neboda Laia (i el seu xicot Roger que, per cert, és un as de la bateria en el grup “Malas Lenguas”, ara nomenat "Sombras", del qual n’és membre) i la meva neboda i fillola Xènia ballen des de fa anys, iniciant-se quan eren molt menudes fins el punt que ara no fan més que demostrar en cada actuació les seves excel•lents qualitats artístiques i professionals. En segon lloc, perquè l’Esbart Sant Martí és una tota una institució i una referència cultural a Catalunya que ha assolit un important prestigi i a més ha contribuït a fomentar la cultura catalana i el folklore català, a través de les seves seccions de dansa clàssica, infantil i juvenil i el cos de dansa que ofereixen folklore, neofolklore i nova creació. I en tercer lloc, perquè utilitza les instal•lacions de l’esmentada parròquia de Sant Martí del Clot, des de l’any 1945, la qual cosa ha permès a l’Esbart donar-se a conèixer-se al barri, facilitant així a les persones de classe mitja i popular la possibilitat d’acostar-s’hi i accedir-hi a la cultura.




A més de l’Esbart Sant Martí, a la parròquia també s’inclouen 2 grups de teatre, 2 grups de música, 1 escola de bàsquet (amb 31 equips federats), 4 equips de dards, 1 escola de ballet (amb 6 classes) i 1 companyia de dansa contemporània. En resum, tot un cau d’entitats culturals i esportives al servei de les persones. Malauradament, però, no tothom ho valora així, i de vegades la cultura popular no és important i altres criteris acaben imposant-se per damunt dels interessos generals. Després de 66 anys al servei de les persones, de la cultura i de Catalunya, aquest és el reconeixement i la recompensa que el Bisbat fa a totes les generacions d’homes i dones que van entregar el seu esperit a través d’una manifestació artística des de l’any 1945 fins a enguany: fer-los fora de la parròquia. La raó que al•leguen és que en els seus locals adjacents al temple no es fa activitat pastoral i que ara els necessiten. A més, allà on ara s’ubica la pista de bàsquet volen edificar un bloc d’habitatges a la cantonada de la rambla d’Aragó amb avinguda Meridiana que no farà altra cosa més que densificar el barri.



L’obertura per part de les administracions de centres cívics i d’espais dedicats a la cultura, com centres d’art, museus, cinemes, teatres i biblioteques, així com les subvencions aportades anualment a les associacions i entitats que les sol•liciten per a la seva supervivència i desenvolupament dels seus projectes és important i un gest que la societat reconeix i valora. Barcelona disposa d’excel•lents equipaments culturals de gran prestigi nacional i internacional que any rere any els visiten milions de persones entre la ciutadania local i el turisme, i en els propers anys se’n preveuen de nous. Entre ells, a destacar el Museu del Disseny a la plaça de les Glòries Catalanes, encara en construcció, i que es trobarà emplaçat ben a prop de la parròquia de Sant Martí del Clot. No obstant això, l’existència d’aquesta prestigiosa infraestructura cultural que contribueix a donar a conèixer tant a Barcelona com a Catalunya arreu del món, no justifica la marginalitat de les cultures populars forjades per les persones anònimes, moltes d’elles força antigues i que gràcies a una tradició viva han perdurat fins els nostres dies. No hi ha cultures de primera i de segona, i els diners no ho poden definir. Cal recordar que l’origen de la cultura no procedeix de les altes esferes, sinó de persones anònimes i senzilles, i com a exemple ens podríem remuntar a l’edat de pedra. La cultura no la va inventar ningú, sinó que nasqué sola com una expressió humana que ens diferencia de la resta d’éssers vius del nostre planeta. I ha estat gràcies a la cultura popular que generació rere generació la nostra espècie ha sobreviscut i ha rebut dels seus avantpassats una valors que ens ha permès desenvolupar-nos i viure en convivència i harmonia. A través de la cultura popular resulta més fàcil i eficaç conèixer a les persones, establir relacions socials, viure noves experiències, aprendre de les vivències personals, conscienciar-se de l’existència de fets diferencials que contribueixen a un enriquiment i ser més tolerant i comprensiu amb aquelles persones “diferents” per raons de raça, sexe, discapacitat, llengua, procedència, religió i orientació sexual, entre d’altres coses.



Tot plegat no es pot transferir a través de la cultura institucionalitzada i difosa per les altes esferes de poder, perquè el seu objectiu principal és econòmic i no moral o didàctic. És per això que cal reivindicar la cultura popular dels barris, la que la gent senzilla i anònima ha forjat i impedeix la uniformització i dissolució de la societat. El cristianisme entén que la diversitat trenca amb la devoció a l’exclusivisme, és imparcial perquè en el seu missatge d’amor i pau acapara tot i a tothom sense excepcions, evita la intolerància i el què cadascun de nosaltres es defineixi abans com una altra cosa en comptes de com a ésser humà. Aleshores, si el Bisbat és realment cristià no tindrà cap mena d’inconvenient a entendre la postura veïnal que defensa la permanència de l’Esbart Sant Martí i la resta d’entitats culturals i esportives a la parròquia, i farà prevaldre els seus valors abans que els individuals, polítics i especulatius, que són completament contraposats als del cristianisme. Fins i tot, pel bé de la pròpia parròquia, convé arribar a un acord i mantenir-les, perquè així el prestigi de Sant Martí del Clot no es veurà alterat gràcies a la seva aposta moral i cristiana per acollir i fer perdurar la cultura popular. En cas contrari, s’assentarà un greu precedent que afectarà en la història del temple, una taca negra inesborrable que serà recordada en la nostra memòria i en la de les noves generacions veïnals del barri i també de la ciutat pels efectes nocius que tindrà en el futur de la nostra societat i en la identitat dels barris afectats.


Nosaltres seguirem lluitant i ben segur n’estic que vencerem.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Ricard, ens ha agradat molt l'article i la composició que has fet amb les fotos que et vam passar. L' he imprès i guardat com un tresor. Per cert, el grup del Roger abans es deia "Malas lenguas" però ara han canviat de nom i es diu "Sombras".

Ricard dijo...

Moltes gràcies. Em satisfà molt què us hagi agradat i que l'article pugui servir de suport incondicional. Pel que fa al nom del grup de música del Roger, hi prenc nota.