L’onze de setembre de cada any es celebra a Catalunya la Diada, que és la festa major de la nostra terra. Resulta força trist veure com en els darrers anys, s’ha polititzat fins a tal punt que ha mort aquell esperit dels “Ciutadans de Catalunya” de l’any 1977, de la Catalunya del President Tarradellas. Per a mi, aquesta va ser l’única i vertadera Diada de Catalunya, i cap altra.
Tant per part dels col·lectius nacionalistes i independentistes com dels antinacionalistes, han convertit la festa erròniament en una manifestació separatista. És aquest el vertader esperit de la Diada? És realment una festa de discòrdia? La memòria històrica és objectiva i ens explica la veritat. Només cal burxar una mica per comprovar que la Guerra de Successió no va ser una guerra per a la independència de Catalunya. Al contrari. El poble català gaudia d’uns privilegis que no plantejaven el sentiment de construir un estat independent d’Espanya. És a dir, que no havia separatisme i el sentir-se català i espanyol era aleshores una cosa normal i no era objecte de discussió. La batalla contra els borbons va ser, en definitiva, perquè Catalunya era contrària al sistema estatal i administratiu centralista, liberal, antifuero i uniformista francès que volia imposar Felip V, a diferència del model carlista que no era discriminatori. És més, el personatge de Rafael de Casanova no era antiespanyol, sinó ben al contrari, doncs ell afirmava que havia de guanyar-se la guerra contra els borbons “per a garantir les llibertats i els privilegis de Catalunya i dels nostres companys d’Espanya”. Fins i tot, quan va ser ferit de bala hi ha l’anècdota de què va cridar “visca Espanya”. Tot plegat es troba documentat en escrits de l'època. Quin sentit té, doncs, que els col·lectius independentistes li portin flors?. L’historiador Antoni Rovira i Virgili, que era nacionalista, fins i tot ell afirmà que “els veritables hereus directes dels combatents de 1714 no van ser els nacionalistes separatistes, sinó els carlistes”. En resum, va ser una guerra amb un caire antifrancès i successionista, i no nacionslista i separatista.
Ara bé, tampoc estic d’acord amb la postura per part d’alguns sectors antinacionalistes d’abolir la festa de l’Onze de Setembre i canviar-la, tal i com proposaven, per la de Sant Jordi, un dia que no és festa institucional i que ho mereixeria.
Tant per part dels col·lectius nacionalistes i independentistes com dels antinacionalistes, han convertit la festa erròniament en una manifestació separatista. És aquest el vertader esperit de la Diada? És realment una festa de discòrdia? La memòria històrica és objectiva i ens explica la veritat. Només cal burxar una mica per comprovar que la Guerra de Successió no va ser una guerra per a la independència de Catalunya. Al contrari. El poble català gaudia d’uns privilegis que no plantejaven el sentiment de construir un estat independent d’Espanya. És a dir, que no havia separatisme i el sentir-se català i espanyol era aleshores una cosa normal i no era objecte de discussió. La batalla contra els borbons va ser, en definitiva, perquè Catalunya era contrària al sistema estatal i administratiu centralista, liberal, antifuero i uniformista francès que volia imposar Felip V, a diferència del model carlista que no era discriminatori. És més, el personatge de Rafael de Casanova no era antiespanyol, sinó ben al contrari, doncs ell afirmava que havia de guanyar-se la guerra contra els borbons “per a garantir les llibertats i els privilegis de Catalunya i dels nostres companys d’Espanya”. Fins i tot, quan va ser ferit de bala hi ha l’anècdota de què va cridar “visca Espanya”. Tot plegat es troba documentat en escrits de l'època. Quin sentit té, doncs, que els col·lectius independentistes li portin flors?. L’historiador Antoni Rovira i Virgili, que era nacionalista, fins i tot ell afirmà que “els veritables hereus directes dels combatents de 1714 no van ser els nacionalistes separatistes, sinó els carlistes”. En resum, va ser una guerra amb un caire antifrancès i successionista, i no nacionslista i separatista.
Ara bé, tampoc estic d’acord amb la postura per part d’alguns sectors antinacionalistes d’abolir la festa de l’Onze de Setembre i canviar-la, tal i com proposaven, per la de Sant Jordi, un dia que no és festa institucional i que ho mereixeria.
A nivell personal, la Diada de Catalunya que jo celebro res té a veure amb els tòpics i les manipulacions polítiques que l’han pervertit i tergiversat. Històricament, la considero una commemoració del dia en què el poble català va perdre oficialment els seus drets, privilegis i llibertats, i que malgrat això ha estat capaç de mantenir i perdurar les seves senyes d’identitat pel que fa a la llengua, la cultura i els costums. Dit d’una altra manera, és (en realitat ho hauria d’ésser) una festa que reconeix la força del poble català a conservar-se com a tal, tant si guanya com si perd una batalla, i que aquestes senyes abans esmentades no han estat mai derrotades.
Familiarment, la celebro perquè ha estat una tradició a casa meva el fet de col·locar la senyera al balcó de casa meva, un costum que mai no penso perdre i que la meva mare em va ensenyar des de ben petit.
I políticament parlant, per a mi, i ho torno a repetir, l’única i vertadera Diada de Catalunya va ser la de l’any 1977, quan un milió de persones van sortir al carrer unides per a uns desitjos comuns, sense prejudicis lingüístics i culturals com passa actualment. Aquells eren els vertaders “Ciutadans de Catalunya” que hagués merescut mantenir fins a l’actualitat, nets de mentides i perversions. Va ser la Diada a la qual van anar el meu pare, el meu germà Tomàs i el meu padrí, que va cridar a tota veu “volem l’Estatut”. La Diada del Molt Honorable President de la Generalitat, Josep Tarradellas, el president de tots els “Ciutadans de Catalunya”, de la pau, la conciliació i la concòrdia, malauradament oblidat i marginat però que jo sempre reivindico.
Aquesta és la commemoració que jo faig quan col·loco la senyera al meu balcó.
Familiarment, la celebro perquè ha estat una tradició a casa meva el fet de col·locar la senyera al balcó de casa meva, un costum que mai no penso perdre i que la meva mare em va ensenyar des de ben petit.
I políticament parlant, per a mi, i ho torno a repetir, l’única i vertadera Diada de Catalunya va ser la de l’any 1977, quan un milió de persones van sortir al carrer unides per a uns desitjos comuns, sense prejudicis lingüístics i culturals com passa actualment. Aquells eren els vertaders “Ciutadans de Catalunya” que hagués merescut mantenir fins a l’actualitat, nets de mentides i perversions. Va ser la Diada a la qual van anar el meu pare, el meu germà Tomàs i el meu padrí, que va cridar a tota veu “volem l’Estatut”. La Diada del Molt Honorable President de la Generalitat, Josep Tarradellas, el president de tots els “Ciutadans de Catalunya”, de la pau, la conciliació i la concòrdia, malauradament oblidat i marginat però que jo sempre reivindico.
Aquesta és la commemoració que jo faig quan col·loco la senyera al meu balcó.
2 comentarios:
Gràcies, Amic.
Visca Catalunya.
Visca Catalunya, Jordi.
Publicar un comentario