Però, quin origen té aquesta tradició? Pel que sembla, es tracta d’un costum pagà, d’origen romà que es va estendre a totes les cultures influïdes per l’antic Imperi Romà. Era una tradició anar a visitar les tombes dels difunts, generalment en èpoques de collites, a la tardor. A principis del segle VII, el papa Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma (dedicat al déu Júpiter i fet construir per l’emperador Marc Agrippa a la memòria de l’emperador August per haver guanyat la batalla contra Marc Antoni i Cleòpatra), el va cristianitzar i el va consagrar en honor a la Mare de Déu i als màrtirs. Disposà, a més, que un dia a l’any es celebrés una festa en la diada de la seva dedicació. Posteriorment, la festivitat es va estendre a la resta de sants i el papa Gregori IV va fixar la celebració per al dia 1 de novembre. Tradicionalment aquesta festivitat coincideix amb la sembra dels camps, i antigament es veia un cert paral•lelisme entre la resurrecció dels morts i el creixement de les llavors enterrades convertint-se en espigues plenes de gra. A finals del segle X, es va agregar per a l’endemà dia 2 de novembre la commemoració dels Fidels Difunts, també anomenat Dia de les Ànimes, una altra cristianització d’una festa d’origen cèltic. Però el culte als morts es mantingué festivament per al dia 1, restant el dia 2 com a feiner i sense celebrar-se. Per tradició, es fa una missa en honor als morts, i després es procedeix a fer una visita als cementiris per a dur flors als difunts.
La celebració de Tots Sants a Catalunya es commemora mitjançant la Castanyada. La raó per la qual es mengen castanyes en comptes d’una altra cosa és perquè era el fruit de temporada que es collia i coincidia amb aquestes dates. Pel que fa a la menja dels panellets, es deu a què cada pastisset simbolitza els antics pans que s’oferien als morts pel seu viatge al més enllà. El costum de menjar les castanyes torrades i cuites es va començar a generalitzar a finals dels segle XVIII, i a poc a poc es va anar estenent i fent-se popular fins a convertir-se en una imatge que anunciava l’arribada de l’hivern. Antigament hi havia la creença que per cada castanya que es menjava aquella nit, una ànima era alliberada del purgatori. Una altra versió atribueix l’origen de la tradició de menjar castanyes, panellets i vi de moscatell al fet que els campaners feien sonar les campanes de les esglésies sense parar per avisar a la gent que arribava l’hora de resar pels difunts. I degut a què es tractava d’una tasca esgotadora, aquests campaners menjaven castanyes perquè era un aliment força reconstituent i d’elevat valor energètic que ajudava a reposar-se aviat de l’esforç. I acompanyava un glop de vi dolç.
La importància de la festa va arribar als extrems que, antigament, en temps de guerra, era un dia de treva. Tradicionalment consta de dues parts. La primera, de dia, és alegre, perquè és la festa dels vius, i la segona, més trista, dedicada als difunts. El temps de durada, segons la tradició, és des del migdia de Tots Sants fins a l’endemà a la mateixa hora, dia dels Fidels Difunts. Abans, si és que encara hi ha algú que ho faci, els padrins acostumaven a regalar als seus fillols els panellets.
Pel que fa a la comercialització de les menges de Tots Sants, la figura més típica és la de la castanyera. Antigament, però, aquest personatge era molt diferent a l’actual, doncs aleshores vestien amb unes faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap duien una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla. La duien lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d'ara, doncs empraven fogons de terrissa semblants a una copa. Avui dia encara podem gaudir d’aquesta estampa pels nostres carrers, observant les entranyables casetes de fusta tant semblants a una figura de pessebre, irradiant aquella escalfor de les brases de carbó que escalfen les castanyes i els moniatos. Les castanyeres dedicades a l’ofici per tradició gairebé han desaparegut. Per sort, altra gent ha decidit agafar les regnes d’aquesta feina de temporada i ara trobem fins i tot a homes i a immigrants que han sabut donar continuïtat a una tradició tant nostra.
En quant als panellets, esmentar que abans no es compraven sinó que es rifaven generalment en els cafès. En aquests establiments havien els anomenats ramellets, que eren unes taules molt ben parades amb plats plens de panellets. Es diu que abans, la gent, al sortir de missa, anaven a veure els cafès i als rifaires emplaçats per les places per tal de veure els ramellets i poder adquirir els panellets. Posteriorment es van comercialitzar a les pastisseries, les quals guarnien els seus aparadors. Es diu que allà on es venien panellets, com eren les pastisseries, els forns i les adrogueries, per anunciar que farien i vendrien panellets, penjaven una o dues paelles a la part de fora de la porta i a dintre en un lloc visible.
I fins aquí ha arribat la narració d’aquesta història, un breu repàs un breu repàs històric, didàctic i folklòric de la Castanyada, d’una festa tradicional molt nostra que es celebra per Tots Sants i que mai no ens l’hem de deixar perdre per molt que la globalització ens vulgui imposar el Halloween, una festa dels morts importada dels Estats Units molt respectable per aquelles persones que la vulguin celebrar, sempre i quan no existeixin finalitats substitutòries de rerefons d’una festivitat per una altra, i que no impliqui desprestigiar la nostra Castanyada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario