Adéu a la Vaqueria Calvet

La Vaqueria Calvet ha tancat definitivament les seves portes. Un altre reducte històric de la Barcelona rural desapareix per sempre. Després d’haver sortit del cinema Verdi i haver vist “El imaginario del doctor Parnasus” (per cert, pel·lícula molt interessant, molt recomanable, molt al·lucinant i molt difícil d’explicar) i anar a fer un tomb pel barri de Gràcia, vaig descobrir la desagradable sorpresa de trobar-me l’edifici de l’entranyable establiment amb totes les portes tapiades. Paisatge de tardor, un edifici mort en una fosca tarda de novembre similar als arbres desfullats que deixa enrere molts anys d’història d’una ciutat aleshores diferent a l’actual.

L’establiment obrí les seves portes a Gràcia, molt probablement quan aquest barri barceloní encara era un municipi independent. Del primer propietari sembla que no se’n sap gaire, i per això seria motiu de recerca esbrinar els orígens exactes d’aquesta vaqueria. A l’any 1936, un ramader procedent del poblet de Tornafort (situat a prop de Sort, a la comarca lleidatana del Pallars Sobirà), l’Antoni Calvet i Fiter, va arribar a Barcelona per tal d’ampliar els seus negocis que ja li venien per tradició familiar. I al carrer de Torrijos va trobar l’indret perfecte, en un lloc ben comunicat perquè al costat tenia la travessera de Gràcia i, a més, a l’altra vorera, el mercat de l’Abaceria Central, la qual cosa demostrava que la ubicació era en un espai comercial propici a l’obtenció de beneficis econòmics. Allí va comprar l’antiga vaqueria a l’antic propietari i, de seguida, disposà d’una vintena de vaques.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, molt poc després de regentar l’establiment, el seu negoci va ser col·lectivitzat. No va ser fins a l’any 1939, acabat el conflicte bèl·lic, que va poder tornar a recuperar-lo i obrir novament les portes. Van ser anys de restriccions, i les disposicions de l’època només autoritzaven a tenir dues vaques per vaqueria. L’ofici de vaquer era força dur i sacrificat, doncs les vaques no coneixien els diumenges i dies festius i això implicava treballar tots els dies sense descansar. Les acostumaven a munyir dues vegades al dia regularment, a les quatre del matí i a les quatre de la tarda. La llet es recollia en una galleda i es refredava de seguida en un serpentí ficat en aigua, passant de 39ºC a 14ºC. La conservació la feien en gerres de quinze litres en un gran safareig d’aigua freda per mantenir-la a la temperatura adient, amb l’ajut de barres de gel trossejades, emprades especialment durant els mesos d’estiu.

Entrada la dècada dels anys cinquanta la vaqueria va començar a recuperar-se i a obtenir beneficis com en els seus inicis. Començà a vendre llet embotellada i productes artesanals com iogurts, ous frescos, xocolata i productes de pastisseria. En l’edifici de la vaqueria, a la planta baixa havien les quadres (a l’esquerra) i la botiga (a la dreta), i al primer pis el magatzem de farratge, la farina de llinosa i la polpa de remolatxa que servia d’aliment per a les vaques. Es diu que per la seva proximitat també arribava l’ordi cuit procedent de les fàbriques cerveseres Moritz i Damm. Els excedents de llet els recollia un lleter del carrer de Sant Lluís (també a Gràcia) per a fer-ne nata i mantega i revendre-la els diumenges novament a la vaqueria.
A partir de la dècada dels anys seixanta va millorar les instal·lacions gràcies als beneficis obtinguts en els darrers anys i així va comprar una nevera industrial que substituí el safareig d’aigua freda. El negoci va continuar malgrat el ràpid ascens de l’economia industrial i de serveis que ben aviat va arraconar els pocs vestigis del món rurals llavors encara existents. Finalment, el 16 de novembre de 1984 va deixar de funcionar definitivament com a vaqueria pròpiament dita perquè les ordenances municipals prohibien la presència d’animals com les vaques enmig de la gran ciutat. Poc després, l’Antoni Calvet va morir als 72 anys d’edat. El va substituir el seu fill Joan, que comprava el iogurt i la llet d’una vaqueria de Vic i els formatges de Sort. Així, només restà activa la botiga del costat, que venia llet fresca industrial i productes làctics artesanals importats de la comarca del Pallars Sobirà, com la nata, la crema de llet, la mantega i els formatges. El local era molt petit, una petita joia decorada amb rajoles blanques a les parets (on penjaven les fotografies a blanc i negre emmarcades de la família Calvet munyint les vaques) i una taula de marbre. A l’altra costat, on havien els antics estables, s’habilità com a habitatge. Sovint les vegades que passejava per Gràcia m’agradava passar pel carrer de Torrijos i observar la Vaqueria Calvet. Els productes làctics de l’aparador sempre donaven la sensació de què eren més bons i gustosos que no pas els dels supermercats. N’estic segur de que sí.

I aquí s’acaba la història. De moment, un vell edifici de planta baixa i pis amb un relleu gravat que diu “Vaqueria” resta dempeus i desapercebut davant de milers de persones que passen per allí i ja ni se n’adonen de la seva presència. Molta gent només veu un vell casalot abandonat, i els més joves ja ni tant sols saben què és una vaqueria. S’acomiada per sempre un altre tros de la nostra memòria històrica a l’espera del seu probable enderroc i la seva substitució per un modern bloc de pisos amb flamants habitatges de 50m2 adquiribles per tant sols 350.000 euros.