Per damunt de tot... les persones

Amics i amigues:

Un any més tornem a celebrar la nostra Diada Nacional de Catalunya. Al marge dels conflictes polítics dels darrers anys, aquesta és una festivitat on tota la societat catalana mereix gaudir perquè hi té cabuda qualsevol persona que valori, defensi i estimi la nostra terra. I això no va només per als pròpiament catalans, sinó també per aquelles persones d'arreu d'Espanya i, per què no, del món. L'expressió d'aquests sentiments és molt plural perquè el pensament és divers, i gràcies als valors del respecte i la convivència tothom pot fer sentir la seva veu sense necessitat de xocar els uns contra els altres.

Jo no he amagat mai les meves conviccions tarradellistes, de les quals jo hi crec però mai no he pretès imposar a ningú. Sempre he expressat aquestes idees des de la tolerància envers aquelles persones que hi discrepen, d'aquí que el meu propòsit no hagi estat mai d'adoctrinar o de pretendre que jo porto la vara de la raó.

En aquests moments presents d'inestabilitat política vull recordar el pensament polític de Tarradellas. Coneixedor tant del tarannà dels catalans com dels no catalans i de la seva tradició històrica, ell apostà per una vertadera autonomia per a Catalunya, sense diputacions provincials sinó amb comarques i vegueries, en definitiva la distribució administrativa tradicional catalana; no volia pas un estatut PER A Catalunya tal i com s'ha fet en dues ocasions, limitat i retallat, sinó un estatut DE Catalunya que assentés les bases del futur del territori i assegurés el seu desenvolupament com a "petit país", com ell de vegades l'anomenava; i en tercer lloc garantir un sòlid autogovern que permetés el nostre propi funcionament, a la nostra voluntat i d'acord amb les nostres decisions, restant al marge de qualsevol participació en la política de Madrid, llevat dels grans assumptes d'interès general de l'Estat. La seva fórmula d'autonomia era similar a la d'un estat lliure associat com el cas de Baviera, a Alemanya. És a dir, no renunciava a continuar formant part d'Espanya, ni a la seva unitat ni a la solidaritat amb altres territoris que ell en deia "germans". D'haver-se fet realitat aquest concepte podria haver estat una sortida factible a l'anomenat problema català, ja que hauria satisfet als dos extrems catalanista i espanyolista. Per un costat, Catalunya hauria funcionat com si fos un país independent i, alhora, seguiria formant part d'Espanya, entenent aquest país com un estat on la seva principal virtut radicaria en la diversitat com una riquesa i una oportunitat, tot reforçant el valor de la concòrdia i respecte mutu com a autèntica unitat. El propòsit era, per dir-ho d'alguna manera, de crear una Catalunya alhora independent i d'Espanya, fusionant ambdues parts malgrat ser tant oposades i confrontades.

Malauradament, però, les circumstàncies històriques van hipotecar aquesta idea. Els sectors espanyolistes afins al franquisme volien un model centralitzat i uniformitzat on les diferències no tenien cabuda, mentre que alguns sectors catalanistes van voler córrer massa per canviar les coses. Al mig, sorgí el "cafè per a tothom" que va acabar per enterrar definitivament el somni de Tarradellas, ara vist com una mera utopia.

Situant-nos al present, alguns es pregunten què pensaria Tarradellas de la situació actual i sobre la consulta. En un context com el de la transició, ell hauria estat disconforme, mentre que en l'actual resultaria complicat de precisar, ja que el pensament polític també canvia i evoluciona amb el pas dels anys. Des d'aleshores han passat trenta-cinc anys, un espai de temps més que suficient com per evolucionar cap a noves posicions. Interrogants apart, voldria fer la meva aportació personal tot enllaçant amb el títol del present article. Efectivament, les persones es troben per damunt de tot. Una altra cosa és que això no hi estigui oficialment reconegut, i la majoria cregui, malauradament, que això és fer demagògia. Respecte al tema de la consulta, es parla molt al voltant de la legalitat i del compliment estricte de la Llei, que s'emmarca en la Constitució espanyola. Ara bé, la qüestió és quina mena de Llei volem, ja que una cosa és defensar-la perquè la considerem coherent i, una altra, fer-ho de manera irracional perquè simplement cal acatar-la i punt, digui el què digui. Per damunt de la Llei no hi ha res? Fals. Hi són les persones. Si volem que la Llei s'acompleixi, aquesta ha d'estar al servei de les persones, és a dir, ha de convertir-se en un instrument que ens doni seguretat, que ens empari i ens defensi, que la puguem emprar com a eina útil de cara al nostre desenvolupament, i que permeti a la societat evolucionar i donar passos endavant. Per contra, quan som les persones les qui hem d'estar al servei de la Llei, aquesta es torna inflexible, intransigent, contrària als canvis i repressora, a l'emparo dels qui defensen els seus propis interessos personals, impedint el progrés d'un país per imposar un model de valors determinat, adoctrinador i uniformista. És en aquest sentit quan és necessari canviar la Llei perquè aquesta és humana i, per tant, imperfecte. Qualsevol declaració de principis o carta magna és conjuntural a uns temps, a una situació i a uns contexts canviants, i la seva vigència anirà en funció de la voluntat de reformar-la i adaptar-la al present. Una societat que no vol canviar absolutament res restarà condemnada a l'estancament i empobrirà la seva cultura democràtica.

Un altra variable a tenir en compte és l'economia que, com la Llei, també hauria d'estar al servei de les persones, ja que és la font o el valor de canvi que ens permet d'abastir-nos de les nostres necessitats o valor d'ús. A més, aquesta posició permetria retallar distàncies entre rics i pobres i veure clarament, en un extrem, els qui disposen de poc poder adquisitiu perquè són poc treballadors i els qui en disposen de massa perquè s'han embutxacat els diners. Lògicament, i per raons òbvies, s'entén per què es dona el fet contrari, causant de les diferències de classe.

I en tercer lloc, podríem parlar del concepte de pàtria. Em resulta hiperbòlic i, alhora, patètic veure lemes tant fanàtics com "defensar i servir la pàtria fins la mort". Veritablement, tant val un trosset del planeta Terra delimitat per unes fronteres administratives decidides per uns mandataris? Els governants volen ciutadans patriotes, però els vertaders patriotes de cor sorgeixen quan la pàtria està al servei de les persones, perquè és aquesta la que en definitiva ens ha de servir i no a l'inrevés. L'estat en tota la seva amplitud ha de ser l'agent capaç d'oferir benestar i estabilitat, una terra lliure i d'oportunitats que ajudi a l'entesa i la concòrdia entre totes les comunitats per diferents que siguin, així com els mecanismes que permetin el nostre desenvolupament i fer realitat els somnis de tots i cadascun de nosaltres. Per contra, quan s'imposa un model i es pretén adoctrinar amb la perversa finalitat de crear una societat robotitzada, la societat es divideix i es generen greus conflictes territorials.

En síntesi, Llei, economia i pàtria han d'estar al servei de les persones i no pas a l'inrevés, perquè d'aquesta manera les tres variables es convertiran en tres valors que, ben combinats, contribuiran a reforçar la democràcia social, la qual, en definitiva, és la vertadera democràcia.

Aprofito l'ocasió per desitjar-vos que passeu una bona Diada i que, com a demòcrata i tarradellista que sóc, acceptaré i respectaré el que la majoria del poble de Catalunya decideixi. Gràcies per la vostra comprensió i visca Catalunya.