Records de la DIADA NACIONAL DE CATALUNYA: una reflexió i un sentiment molt personal

 

Enguany, fa 36 anys que es celebra a Catalunya la festivitat de l’11 de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya. En els ulls de la infantesa, qualsevol festa és vista como una cosa màgica per la il•lusió i l’alegria que transmet i alhora com una cosa misteriosa per les sorpreses que hi esperen. Quan comptava aleshores amb tant sols sis anys d’edat, recordo com, de sobte, a primera hora del matí d’un 11 de setembre de 1977, s’hi va acostar la meva mare cap a mi i em digué: “nen, que avui és la Diada, anem a penjar la bandera catalana al balcó”. Aquell dia, els balcons i les finestres de les cases del meu barri estaven plenes de senyeres, i tota Barcelona també. No entenia què volia dir tot allò, però posar la bandera quadribarrada era motiu d’alegria. Des d’aleshores, la tradició es va anar repetint any rere any. Poc temps després em vaig assabentar que això de la Diada era un dia on la gent sortia massivament al carrer a demanar moltes coses. Afortunadament, els ulls de la infantesa no entenien ni de política ni dels problemes del món. A aquella cèlebre manifestació hi va assistir el meu germà Tomàs, el meu pare i el meu padrí. El meu germà Tomàs sempre recordà de manera molt especial com meu padrí cridava entusiasmat amb aquella veu tant portentosa que tenia “volem l’Estatut”, igual que moltíssima gent congregada al passeig de Gràcia Poc després, el diumenge 23 d’octubre l’eufòria va culminar amb el retorn a Barcelona de Josep Tarradellas i Joan com a President de la Generalitat de Catalunya i el seu discurs a la multitud citada a la plaça de Sant Jaume, encapçalat pel seu mític “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Quantes vegades no varem veure aquell esdeveniment emès per televisió amb la nostra vella Philips a blanc i negre.

A la Diada de l’any 1978 el meu germà gran Ismael va anar amb uns amics seus del barri a reivindicar els nostres drets nacionals, tot onejant la senyera muntats en un Citroën 2CV descapotable amb destinació al centre de Barcelona. La lluita continuava i la societat catalana no es rendia per a reclamar quina Catalunya volia. Van ser uns anys d’esperança en què l’11 de Setembre tingué un significat molt especial. Tothom qui ho va viure i hi va participar guarda un record molt entranyable perquè van ser uns anys que marcaren la vida de moltes persones.

 

 

A la Diada de l’any 1979 vaig viure per primera vegada el clima d’eufòria a la plaça de Catalunya, amb la meva mare, la meva germana Griselda, el meu germà Tomàs i el Carles, un amic nostre de tota la vida. Es respirava aleshores l’ambient d’una festivitat popular, de la gent del carrer. Catalunya era del poble.

Malauradament, en els darrers anys l’11 de Setembre ha generat força controvèrsia perquè no ha tingut l’evolució merescuda. La politització de la festivitat ha contribuït a allunyar-la d’una part de la societat i avui en dia ja no representa a la totalitat dels ciutadans de Catalunya. En canvi, però, els sectors crítics tampoc no han sabut adoptar una postura intel•ligent per la seva incapacitat d’atorgar-li un altre sentit a la Diada mantenint-la com una festivitat representativa de tot el poble català, com ho havia estat en un principi.

Des de fa 36 anys es celebra a Catalunya la festivitat de l’11 de Setembre, però de Diada Nacional de Catalunya amb majúscules només n’hi ha hagut una de sola en tota la història, la de l’any 1977. Es partia de què el poble català, recent sortida de la dictadura franquista, no tenia absolutament res, i va ser aleshores quan més d’un milió de persones va sortir al carrer a reclamar allò que proclamava el lema forjat per l’Assemblea de Catalunya: “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. Va ser una festa de conciliació i de concòrdia, on catalans, castellans, natius, forans, xarnegos, estrangers, independentistes, federalistes, regionalistes, autonomistes, republicans, en definitiva, ciutadans de Catalunya amb independència de la seva llengua, creences, idees i procedència van arraconar les seves diferències i tots plegats van remar aquella virtual Arca de Noè reclamant una nova Catalunya on tothom hi estigués representat i tothom hi tingués cabuda. Mai més no es tornaria a veure tanta unitat com en aquella ocasió. A mesura que la festa va ser cada vegada més polititzada, any rere any la presència de senyeres als balcons i finestres de les cases ha anat minvant i una part de la població ha perdut aquella il•lusió d’antuvi. Si ja no existeix la unitat de 1977 no hi ha dubte que alguna cosa ha fallat.

 

 

Nosaltres, com és tradició en aquesta data, continuem penjant la senyera al balcó, però amb aquest gest vull commemorar la Diada Nacional de Catalunya de 1977, el retorn de Tarradellas i un homenatge a la memòria de la meva mare per haver-me inculcat l’amor per aquesta festivitat. Ara, el futur de Catalunya és incert, però acceptaré el què la majoria del poble decideixi lliurement, sigui continuar formant part d’Espanya, sigui l’establiment d’un model federal, o bé la configuració d’un estat propi. La història ens ha demostrat que res no hi roman pas perpetu i tot evoluciona.

Existeix el mal costum per part de veus malicioses d’afirmar que a l’11 de Setembre el poble català celebra una derrota. Això és completament fals, i aquelles persones que així ho confirmen saben sobradament que és una commemoració. Celebrar i commemorar són dos conceptes diferents, i els qui acostumen a emprar el primer terme ho fan bàsicament per molestar o provocar. La Diada recorda el moment en què Catalunya va perdre les seves pròpies institucions, malgrat ser estamentals i representar els interessos particulars de l’aristocràcia, la burgesia i l’alt clergat, a canvi d’implantar un model centralista a imitació del sistema administratiu francès. Malauradament, els interessos polítics tant per part dels defensors com dels detractors de la festa nacional catalana han engendrat mitificacions al respecte. Caldria recuperar i assumir objectivament la memòria històrica d’allò que veritablement va passar l’any 1714 i acabar amb els conflictes estèrils que tant han contribuït a dividir i a enfrontar la societat.

 

 

Tota festivitat es deu a l’elecció d’uns esdeveniments històrics idealitzats que, per diverses raons, han marcat l’evolució d’un territori. L’11 de Setembre, independentment de la component nacionalista dominant dels darrers anys i les discrepàncies que pugui generar en alguns sectors socials o polítics, és una festa legítima perquè en realitat vol recordar que Catalunya ha tingut gairebé sempre al llarg de la història una tradició individualista i singularista en tant disposar d’unes institucions pròpies i diferents d’arreu d’Espanya, fins arribar a l’actual situació d’autonomia i autogovern. El poble català sempre ha cercat el particularisme. Cal recordar, per exemple, que fins i tot sota el règim franquista, l’alcalde Porcioles va aconseguir l’aprovació d’un Codi Civil Català i d’un règim especial per a la ciutat de Barcelona per mitjà de la Carta Municipal. Aquesta actitud forma part del tarannà dels catalans, únicament enfrontat a un model centralista i uniforme incompatible amb la realitat plural.

Caldria que algun dia l’11 de Setembre torni a ser una veritable Diada Nacional de Catalunya, on tots plegats puguem muntar en el mateix vaixell que ens porti rumb vers un futur esperançador. Les diferències no han de ser mai motiu de conflicte, sinó una expressió real de la nostra riquesa i una raó d’unitat del nostre poble. Que gaudiu d’una feliç Diada. Visca Catalunya!!!