Pasando directamente de la cuna a la política

Durante estos días se está hablando mucho acerca de la matanza acaecida en el campamento de Utoya, en Noruega, cometida por el joven fundamentalista cristiano de 32 años, Anders Behring Breivik, contra juventudes socialdemócratas congregadas, y que costó la vida a 92 personas, la mayoría de ellas de edades comprendidas entre los 14 y los 18 años.

No pretendo hacer una reflexión específicamente acerca de este atentado porque sobre esto ya existen numerosas noticias, sino sobre esas juventudes, las llamadas nuevas generaciones del partido socialdemócrata noruego. Sin embargo, comentar acerca de este terrorista que, efectivamente es fundamentalista, pero de cristiano no tiene absolutamente nada puesto que hay extremadas dudas de que el propio Jesucristo en persona aprobara esta vil acción. Una vez más observamos el uso de una fe basada en hacer el bien, en amar y en saber perdonar para hacer el mal y fomentar el odio, y también observamos como los fanáticos religiosos, tanto del cristianismo como de cualquier otra confesión, son quienes se encuentran más alejados de las auténticas enseñanzas de sus profetas y, por supuesto, de Dios. La fe del fanático, de cualquier fanático, sea por motivos religiosos, políticos o de cualquier otra cosa, siempre hay que ponerla en duda porque aunque son quienes más alardean de su lealtad y devoción hacia algo, en realidad son los que más alejados se encuentran y, por consiguiente, se convierten en los verdaderos enemigos de aquello que aseguran amar más que nadie. Así, un fanático religioso creído de ser persona de Dios y cercana a Dios es en realidad el más antireligioso y quien se encuentra más alejado de Dios, y un fanático patriota que tanto alardea de amar y defender a su patria, es en realidad el peor enemigo de ese país. Jamás hay que creer en la fe del fanático porque es irreal, no existe, del mismo modo que no debe creerse en el amor de un hombre hacia una mujer a la que pega, acosa y maltrata. El fanatismo, es, pues, una mera ilusión disfrazada de fe, devoción y lealtad para conseguir el dominio mental de la humanidad. Es mi deseo que en un futuro no muy lejano, el mundo se una para combatir al fanatismo y al terrorismo, dos lacras extremadamente perjudiciales para la humanidad, y que cualquier clase de fanatismo y terrorismo sea perseguido y equiparado a los crímenes contra la humanidad.

En relación a esas juventudes de las que yo quería hacer referencia, llama la atención su corta edad, muchos de ellos menores y que pese a ser todavía fruta verde ya forman parte de un grupo político al que simpatizan. Sintiendo profundamente que muchos de ellos hayan perecido ante tal desgraciado suceso, ¿no son demasiado jóvenes para formar parte de un partido político? ¿Qué sabe esta juventud acerca de la política y de los valores que transmite cada formación política? ¿Qué sabíamos nosotros sobre partidos y políticos cuando éramos menores de edad? Es muy triste lo que ha sucedido en Noruega, pero también resulta muy triste que gente joven que acaba de llegar al mundo y apenas sabe nada de la vida se encuentre afiliada en formaciones políticas que realizan actividades como si se trataran de campos de adoctrinamiento. Esto recuerda los malos tiempos de las entreguerras en que Hitler reclutaba a niños que formaron las llamadas juventudes hitlerianas y José Antonio estimulaba a los chavales a uniformarse y formar parte de las juventudes falangistas destinadas a hacer campañas del nacional catolicismo. Aunque en el caso noruego se trata de un partido de izquierdas y demócrata, se transmita una buena moral y unos buenos valores y no haya en absoluto un reclutamiento obligatorio, la permisividad para formar parte de las nuevas generaciones de un partido político cuando se es menor de edad resulta inadmisible porque abre impunemente la veda al adoctrinamiento, como si los partidos políticos fuesen una especie de religiones laicas, donde se transfieren unas normas y unos mandamientos (el equivalente al catecismo), donde se enseña a ser un “buen ciudadano” (según las ideas del partido) y donde hay que participar en actividades (el equivalente a predicar y a la caridad), congresos (el equivalente a la misa) y colonias (el equivalente a cultivar el espíritu). Algo completamente idéntico a lo que suelen hacer determinadas congregaciones religiosas cuando recluta nuevos feligreses. En este sentido ¿qué clase de democracia es esta en la que un partido político forma desde la niñez a un ejército de “robots” de igual pensamiento e igual actuación destinados a extender su doctrina con la excusa de que es buena y es “la mejor” para el bien de la sociedad? Por muy demócratas y de izquierdas que se proclamen (y lo mismo digo para otras formaciones de signo opuesto o de derechas), yo no me fiaría ni permitiría que mis hijos se reclutaran. Y ello no significa subestimarlos o tomar a la juventud por estúpida. En absoluto. Primero, que aprendan de la vida, y cuando sean mayores de edad y tengan suficiente madurez, que decidan y hagan lo que quieran, pero mientras estén en la “edad del pavo”, crean que los padres son unos carrozas y que ellos ya lo saben todo de la vida, que aguarden y descubran ellos solitos lo que realmente es el mundo, puesto que la adolescencia es, como algunos dicen, algo que se cura con el paso de los años. Tiempo al tiempo y que disfruten primero de su infancia y juventud.

Records d’un català a Mallorca (3). Reserva Natural Puig de Galatzó i Calvià

Una de les parts més sorprenents i vistoses de l’illa de Mallorca és la serra de Tramuntana, una altra meravella de la naturalesa que per no poques raons va ser declarada l’any passat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquesta serralada ocupa el sector NE-SW de l’illa, amb 80.000 hectàrees de superfície que representen 90 quilòmetres de longitud per 15 quilòmetres d’amplada. El seu paisatge res té a veure el dels Pirineus catalans, doncs es tracta d’un relleu abrupte proper al mar amb cotes altitudinals que arriben fins als 1450 metres d’altitud la màxima, format per roques calcàries molt dures sobre les quals es desplega un modelat càrstic amb torrents, canons i altres morfologies càrstiques, més un sistema de fonts i aqüífers amb un règim hídric de tipus mediterrani. L’aspecte que ofereixen les muntanyes és d’unes roques modelades per l’acció geològica de l’aigua del mar. El clima acostuma a ésser sec i càlid a l’estiu i suau a l’hivern amb precipitacions irregulars en funció de la humitat o l’aridesa de cada sector. La vegetació està formada majoritàriament per alzines, ullastres, termòfiles, pi blanc i màquia. Cal esmentar que la serra de Tramuntana esdevé encara una important font econòmica de recursos perquè subministra productes agraris, forestals, ramaders i hídrics a l’illa.

Una bonica excursió per a tots els públics, especialment per a la mainada, és la visita a la reserva natural Puig de Galatzó, a 1027 metres d’altitud i situat al sud de la serra de Tramuntana o a ponent. Aquest indret es presenta com a relativament aïllat respecte a la resta de la serralada, però gràcies a això s’ha convertit en un excel•lent mirador sobre la badia de Palma i les muntanyes dels voltants, amb uns paisatges de gran bellesa visual molt fotogènics, si bé la captació de l’ull humà és sempre superior a la de la càmera, especialment pel que fa a la sensació de profunditat.

Agrupa els termes municipals d’Estellencs, Puigpunyent i Calvià. Es diu que per la seva forma, per les condicions meteorològiques, per la presència de coves prehistòriques de culte sagrat i per haver estat testimoni d'alguns episodis històrics violents han sorgit diverses llegendes, mites i anècdotes que atorguen a aquest espai un caire fins i tot fantàstic. La més coneguda és la del fantasma del compte Mal, que cada any sorgia del Puig de Galatzó muntat en el seu cavall verd cobert de flames rondant pel poble com una ànima en pena espantant a la seva població durant la Nit de Sant Joan. Des de Palma s’arriba amb cotxe per carretera passant pel polígon de Can Valero, Establiments, la Mola de Son Cotoner i Puigpunyent. Paral•lelament a la carretera transcorre el torrent de sa Riera. Si no es disposa de cotxe també hi ha l’opció de concertar una excursió en autocar que inclou l’entrada al parc més el dinar, així com altres activitats addicionals per a infants i adults.

El trajecte al parc s’efectua per carreteres que ascendeixen progressivament per la muntanya quelcom marejants per les curvatures tancades que aconsellen una conducció lenta i prudent, de poca amplada malgrat que permeti el pas d’autocars, i sovint amb molt poques tanques laterals de protecció. Els voltants són força frondosos de vegetació. Finalment, després d’un viatge curt de distància però llarg de durada per fi s’arriba a l’entrada principal de la reserva, que conté una esplanada no pavimentada de terra per a l’estacionament de cotxes i autocars i una cabana de fusta que inclou un bar, lavabos i una botiga de records. Per aquells voltants trobem ànecs, oques i indiots rals en llibertat que saben fer-se respectar als visitants i marcar molt bé el seu territori per si algú gosa de tocar-los. L’entrada al recinte s’efectua a través d’una taquilla. El preu per als adults és de 12,50 euros i per als infants de 3 a 12 anys de 6,25 euros. L’itinerari té una durada mínima de 2 hores, que augmenta en funció del ritme de cada persona i del temps de contemplació del paisatge, extremadament fotogènic. A la taquilla proporcionen un mapa del recorregut el qual és de 3,5 quilòmetres de longitud. El traçat es troba ben senyalitzat i definit i no hi ha risc de pèrdua, doncs els camins per on no es pot circular estan clarament tancats i barrats. El camí de l’itinerari és de terra i sovint presenta diferents desnivells salvats per escales de pedra, i també es travessen diversos ponts de fusta sobre rieres, rierols i torrents. Al llarg del passeig s’observen animals en captivitat, com óssos, bens, cabres, ànecs, rucs i diverses espècies d’aus. Sovint es troben petites coves a l’entrada de les quals hi ha bonics salts d’aigua molt refrescants i petits estanys. Les aigües són molt netes i fresques.

Es defineixen 16 punts de referència perfectament assenyalats: 1) l’entrada al recinte; 2) el mirador de la Reina; 3) el salt de l’Esclau; 4) les Coves Negres; 5) el salt de sa Sitja; 6) el recó de ses Bruixes; 7) Cap Amunt; 8) la cova d’es Moro; 9) es Refugi; 10) la vall de les Sis Fonts; 11) s’Entreforc; 12) Sa Ferida; 13) sa Figuereta; 14) ses Cucones; 15) la sortida del recinte; i 16) el parc infantil. Al principi de l’itinerari, en una de les fondalades es pot observar de lluny l’espectacular hotel de luxe Es Ratxó, ubicat al fons d’una vall rodejat d’ametllers i oliveres en uns terrenys del mateix nom. Es tracta d’una antiga alqueria tradicional restaurada i convertida en hotel de cinc estrelles, que ofereix excel•lents comoditats i tota classe de serveis i equipaments. Per als qui ho desconeguin, per alqueria entenem una petita comunitat rural formada per unes poques cases o famílies que es dedicaven a l’explotació de les terres dels voltants i al desenvolupament d’activitats ramaderes. La història d’aquest edifici que ara acull l’hotel es remuntaria al període islàmic, a l’any 1100, quan els musulmans la van construir en aquest emplaçament per a l’aprofitament hídric de la vall. Algunes de les canalitzacions d’aigua encara es conserven. Es creu que aleshores va ser quan aparegué la denominació Arratxa, que en àrab voldria dir rierol o deu, que després evolucionaria com a Es Ratxó. Ja sota domini cristià, durant els segles XV i XVI es va desenvolupar una important activitat ramadera gràcies a la presència de pinedes i als conreus d’ametllers, oliveres, cereals i llegums.

A la vall de les Sis Fonts ens trobem en la meitat del recorregut per la reserva natural i esdevé un punt de descans per a reprendre forces. Allí hi ha un espai esplanat que inclou un bar, un berenador on els visitants es poden cuinar a la brasa la carn en unes torradores de carbó, lavabos, els estanys de Ses Fonts d’es Ratxó on qui ho desitgi es pot banyar com si fos una piscina, un espai d’esports d’aventura amb monitors i un petit zoològic infantil d’animals domèstics que es poden acariciar. Al migdia acostuma a fer-se una exhibició d’aus rapinyaires.

L’espectacularitat de les vistes panoràmiques i la bellesa i alhora l’entreteniment que ofereix el parc convida a estar-s’hi moltes hores, però per a evitar que se’ns fes fosc decidírem de marxar, no pas sense visitar els municipis que ens podíem trobar de camí a Palma.

Sense baixar de l’automòbil varem passar pels nuclis de Puigpunyent, Galilea i Es Capdellà. El primer, malgrat tenir un terme municipal relativament gran, es presenta com un petit casc urbà desenvolupat al llarg de la carretera principal. Tant sols disposa de dues barriades i una població al voltant dels 1100 habitants. Aquí el patrimoni local és escàs i trobem tant sols l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu, que data del segle XVIII. La resta del patrimoni es troba als afores i repartit per tot el terme municipal, i esdevé especialment d’una gran riquesa, format per pous públics, fonts de mina, sèquies, aljubs (dipòsits d’obra) d’aigua, molins d’aigua, molins fariners i diverses marjades o bancals (terrasses amb murs de pedra seca construïts a les muntanyes per a poder-hi conrear). Una entitat local menor que pertany al mateix Puigpunyent és Galilea, formada a partir d’un grup de cases disseminades relativament properes entre sí, amb poc més de 300 habitants. Com a patrimoni destaca la seva església neoclàssica i l’única casa de neu de tot Mallorca construïda a dins d’un nucli urbà.

Abans d’arribar a Calvià, trobem a dins del seu terme municipal l’entitat local menor d’Es Capdellà, amb poc més de 900 habitants i que actualment esdevé un conjunt residencial on hi conviuen una vuitantena de colònies estrangeres, sobretot d’anglesos i alemanys. Afortunadament, l’arquitectura d’aquestes cases de primera i de segona residència s’ha fet respectant i imitant l’estil antic de les primeres cases del poble, la qual cosa no suposa un impacte visual negatiu perquè es troben integrades. Es tracta d’un indret caracteritzat per la gran sensació de calma i tranquil•litat que es respira.

Finalment varem arribar a la vila de Calvià, que compta amb uns 2400 habitants, una xifra que ascendeix als 51.000 si sumem les localitats menors de tot el seu terme municipal, que el converteix així en el segon municipi més habitat de Mallorca després de Palma. Té una superfície de 145 quilòmetres quadrats i un total de 26 platges. Hi ha força població estrangera, que actualment supera els 18.000 habitants i representa més del 35% de la població. Es creu que la seva denominació prové del llatí calvianum, derivat del nom propi Calvius, o bé de la paraula caluus, que significa cremar o estar calent, degut a què es va edificar sobre uns terrenys àrids escassos de vegetació. L’esdeveniment històric més representatiu de la seva història i que va marcar la formació de les seves cultures i tradicions locals va ser el desembarcament a Santa Ponça del rei Jaume I el Conqueridor, el 10 de setembre del 1229, per a conquerir l’illa i expulsar els musulmans que la posseïen des de l’any 903. Actualment el turisme és la principal font de riquesa del municipi, i la seva infraestructura és considerada una de les més importants d’Europa. Existeix una amplia oferta hotelera i de serveis complementaris esportius i d’oci. De Calvià Vila destacaríem com a principals llocs d’interès l’església de Sant Joan Baptista que data de l’any 1604 i l’antiga Casa Consistorial. Fora d’aquest nucli urbà el patrimoni és molt superior, i trobem torres militars costeres de defensa, ermites, antigues cases o possessions, molins, conduccions d’aigua i jaciments arqueològics, tots ells repartits per les diverses entitats locals menors que conformen el seu terme municipal. Si es disposa de temps mereix la pena fer un tomb i observar tots aquests indrets.

Sortint de Calvià, varem tornar novament cap a Palma. A l’endemà ens esperava una nova excursió per la serra de Tramuntana.

Records d’un català a Mallorca (2). De Palma a Manacor

Recórrer Mallorca és fonamental si es vol tenir un mínim coneixement del territori que s’està visitant. Veure tant sols la capital i només quatre pobles dels voltants com farien molts turistes acomodats a què els portin pertot arreu no és suficient i sovint això pot donar una idea equivocada d’aquesta illa. Malgrat que la seva dimensió és relativament petita (3.625,75 km2, és a dir, menys de la meitat de la província de Barcelona), els llocs d’interès són força abundants i us puc assegurar que una sola setmana de vacances resulta insuficient per veure-la tota. Quan disposi de l’oportunitat de tornar-hi, ho faré per a conèixer els indrets que m’han quedat pendents.

La mobilitat per l’interior de Mallorca és fàcil. Hi ha un ferrocarril de passatgers fins a Inca, sa Pobla i Manacor més el tren turístic de Sóller. També existeixen diverses línies d’autocar i diverses empreses de lloguer d’automòbil. Aquesta va ser la darrera opció escollida pels tres perquè volíem anar al nostre aire i sense pressa. En cas contrari les agències de viatge contracten excursions en autocar per tota l’illa que s’han d’abonar apart. La xarxa de carreteres mallorquina és molt bona. Les vies estan ben pavimentades i gairebé no s’aprecien irregularitats o camins perillosos. De Palma a Manacor hi ha una autopista sense peatge o autovia que, a diferència de les catalanes, en diversos trams hi ha rotondes perquè es creuen altres vies secundàries.

Al sortir de Palma es contempla un paisatge pla i rural, amb pocs arbres i molts camps de conreus de secà (blat, civada, ordi i sègol) dels quals s’acostumen a veure nombroses bales de palla. També hi ha masies disseminades i un element molt tradicional com són els molins aiguaders de vent del tipus anomenat “de Ramell”, que pel seu peculiar aspecte són diferents als clàssics i coneguts molins de vent de Castella o dels Països Baixos. El molí de Ramell va ser introduït a l’any 1854 per Damià Reixach per a l’extracció d’aigua. Trobem també altres varietats al llarg del paisatge, com els molins de Ramell amb Coa, de Ramell Gran, de Ferro (adaptació del molí americà al de Ramell), de Ferro amb Pales de Fusta i de Ferro Gran. També existeixen molins de vent, molt més antics, però actualment poc abundants.

A prop dels masos acostuma a haver bestiar boví, oví i equí fent pasturatge. Precisament esmentar que el cavall és un animal molt apreciat a Mallorca. A Palma s’ofereixen als turistes un passeig amb carro per la costa durant una hora per 30 euros. També es celebra anualment el “Campionat de Cavalls de Pura Raça”, es poden fer excursions a cavall per l’illa, i hi ha hipòdroms on es fan les tradicionals curses de “Cavall de Trot” amb campionats internacionals, entre d’altres tradicions relacionades amb aquest animal.

La primera parada que varem efectuar va ser a la fàbrica de vidres d’art de la família Gordiola, al quilòmetre 19 de la carretera de Palma a Manacor, al municipi d’Algaida. Va ser fundada a l’any 1719 per un jove vidrier anomenat Blai Rigal que va sol•licitar permís al rei per a instal•lar un forn de vidre, amb el finançament d’un comerciant catalano-aragonès anomenat Gordiola, que seria l’iniciador de la nissaga d’artesans del vidre que al llarg de tres-cents anys ha continuat amb la tradició contribuint a fer de Mallorca un dels principals subministradors de vidre artesà d’Europa. El prestigi internacional l’han assolit gràcies a les exposicions fetes a fires de ciutats com Utrech, Río de Janeiro, Buenos Aires, Brussel•les i Nova York, entre d’altres. Actualment existeix la denominació genèrica “Vidres de Mallorca”.

Avui dia els descendents de la família Gordiola encara es dediquen a aquest artesanal ofici en el mateix edifici del segle XVIII, ennegrit pel fum dels forns però que conserva el seu aspecte aparent de convent gòtic malgrat que mai no ho ha estat. A l’interior hi ha el taller d’on els forns irradien una escalfor impressionant, la botiga que ofereix una infinitat indescriptible de productes del vidre de gran bellesa que fan molt difícil decidir-se per quin comprar, i un singular museu del vidre que conserva una vasta col•lecció d’artesania del vidre de diferents països i èpoques.

Al mateix municipi d’Algaida també trobem la fàbrica Alorda d’artesania de la pell i del tèxtil, que conté una botiga de venda a l’engròs i detall de productes artesanals relacionats amb la pell i la fusta i d’altres productes típics balears, i unes bodegues de vi i licors mallorquins amb degustació per als seus visitants. L’edifici té forma de castell, si bé originalment no ho és sinó que es tracta d’una imitació arquitectònica.

Continuant per la mateixa carretera, al quilòmetre 29,6, s’arriba a un restaurant de bufet lliure situat al terme municipal de Montuïri anomenat Can Tomeu Es Pollensí. A diferència d’altres, feien menjar de qualitat i estava especialitzat en cuina típica mallorquina, la qual cosa va ser el moment oportú per aprofitar i fer un tast dels principals plats de l’illa, i a un preu mòdic de 10 euros. De la gastronomia mallorquina en parlaré més detalladament en un proper capítol. La vila de Moituïri es pot contemplar des de lluny com una vila de muntanya coronada per la seva església parroquial.

Del restaurant ens varem dirigir directament a les Coves del Drach, situades a la localitat de Porto Cristo, sense aturar-nos al municipi de Manacor que visitaríem de tornada cap a Palma ni tampoc a Vilafranca de Bonany que contemplàrem de lluny. El paisatge en direcció a la costa passa progressivament del pla a la muntanya per l’endinsament de la carretera a través de les serres de Llevant. Malauradament, a l’interior de les coves no permeten fer fotografies a l’interior de les grutes, ni tant sols amb càmeres sense flash ni tampoc filmar, així que l’únic record possible és visual. Descriure com són les Coves del Drach i narrar les impressions que tens al veure aquella obra d’art de la naturalesa resulta molt complicat. Les sensacions rebudes al entrar sota aquell palau de pedra només se senten amb l’esperit. Arreu del món existeixen molt pocs indrets així, d’una bellesa indescriptible i tant extrema fins el punt que els propis dimonis de l’infern, si haguessin de tenir les Coves del Drach com a cau, quedarien tant impressionats que fins i tot ells les respectarien, es sentirien orgullosos de passar-hi allí tota l’eternitat i procurarien fer cremar el foc de l’infern a un altre lloc per a no espatllar-les. Les coves tenen una profunditat de 25 metres i assoleixen 2,4 quilòmetres de longitud. Algunes són d’origen càrstic i d’altres formades per l’acció de l’aigua marina. Són molt antigues, doncs alguns experts asseguren que es remuntarien al període del Miocè, ara fa uns 23 milions d’anys. Van ser descobertes a l’any 1338 per Rover de Rovenach, i l’escrptor Jules Verne en va fer referència a la seva obra “Clovis Dartetor” a l’any 1895.

Parlem de “les coves” i no de “la cova” perquè la formen quatre coves: Cova Negra, Cova Blanca, Cova de Lluís Salvador i Cova dels Francesos. L’interior, de grans dimensions, està adequadament enllumenat a partir d’un projecte de l’arquitecte de la Font Màgica de Montjuïc Carles Buïgas que permet tenir una excel•lent perspectiva i una especial sensació de gran profunditat gràcies al reflex del sostre a les aigües del llac subterrani. No es tracta, però, d’una il•luminació gaire forta, sinó de com estan il•luminades les seves parts. A l’interior es prohibeix fer soroll i tocar les columnes per a evitar que es trenquin. A la bellesa i a l’admiració d’aquella arquitectura de la pedra, de la qual n’estic segur que ha estat font d’inspiració de molts arquitectes modernistes com Gaudí, es barreja la màgia, el misteri i el respecte. Seria el paradís perfecte del Fantasma de l’Òpera. A baix de tot del recorregut, hi ha el llac Martel, de 115 metres de longitud i 30 metres d’amplada. Al seu voltant hi ha cadires que en aquell espai formen una mena d’auditori que s’ofereix al públic visitant un espectacle de concert de música clàssica en directe on els músics (un quartet de dos violins, un violoncel i una harmònica) toquen les seves peces muntats en unes barques especialment il•luminades que naveguen pel llac. Té una durada de 10 minuts, i és un espectacle que es fa des de l’any 1935. Les quatre peces que toquen són: “Alborada gallega” (de Caballero), “Plaisir d’amour” (de Martini), “Tristesse Studio 3 Opus 10” (de Chopin) i “Barcarola” (d’Offenbach). Després del concert, els barquers traslladen als assistents en barca pel llac fins al camí de sortida. El mateix llac també ha estat especialment il•luminat per Carles Buïgas. La visita d’aquest trosset de Cel sota la Terra ha acabat i tornes a sortir al món real. Una part dels sentiments i emocions espirituals que allí expresses en silenci se les quedaran les coves com si fos una gran criatura de pedra que s’alimentés del platònic amor a la bellesa que li ofereixen els seus visitants.

De les Coves del Drach ens varem dirigir a Manacor, el segon municipi més gran de Mallorca en quant a superfície, el tercer més poblat amb poc més de 40.000 habitants i capital de la comarca de Llevant. A l’any 1300 el rei Jaume II la va reconèixer com a vila, i des de l’any 1912 és reconeguda com a ciutat. Actualment la seva fama es deu a què és el lloc de naixement del tennista Rafael Nadal. Els seus carrers que configuren el casc antic són bonics i agradables per al passeig, podent-se contemplar moltes cases antigues típicament mallorquines que incorporen a les finestres les característiques portes de fusta de llistons inclinats d’obertura exterior. Com a llocs d’interès a visitar hi ha la plaça de Sa Bassa, les esglésies de Sant Domènec, de Sant Vicenç Ferrer i de la Mare de Déu dels Dolors, i l’Antic Palau Reial. Des de l’any 1879 hi arriba el ferrocarril que actualment connecta amb Inca i Palma.

A Manacor també podem trobar la sobrassaderia Can Magí, una singular botiga especialitzada exclusivament en tota classe de sobrassades d’on el seu encarregat, un simpàtic xicot aficionat al grup musical Antònia Font ens va atendre molt amablement i ens va assessorar a l’hora de comprar i conservar la sobrassada típica mallorquina. En el capítol de gastronomia en parlaré amb més detall de la gran varietat de sobrassades dolces, semipicants i picants, moltes de les quals no ens han arribat a les nostres terres. Una degustació i un plaer que a Catalunya ens estem perdent. Una veritable llàstima.

Una visita indispensable ben a prop de Manacor va ser la fàbrica de perles Majorica, de fama mundial. Són dues plantes d’exposició i venda de tota mena de perles i joies, més els tallers de fabricació que són visibles a través d’uns vidres panoràmics on s’observa el procés d’elaboració. Els inicis es remunten a l’any 1890, quan l’empresari alemany Eduard Heusch va inventar el primer procés de creació de perles artificials fins al punt que, per la seva perfecció, s’arribessin a confondre amb les perles naturals. Patentat el sistema i creada la seva pròpia societat, a l’any 1897 va fundar una primera fàbrica a Palma i després una altra a Manacor. Al conjunt de fàbriques se les denominà Sa Fàbrica. La raó de la seva ubicació a l’illa es degué a la proximitat al mar i al fet que Mallorca era terra abundant en mestres artesans i bufadors de vidre. La maquinària emprada inicialment era de tecnologia d’origen francès i la ma d’obra era majoritàriament femenina per la seva extraordinària habilitat amb les mans. A l’any 1917 es va obrir una sucursal a la Cinquena Avinguda de Nova York. Durant la dècada de 1920 s’iniciaren les exportacions arreu del món, i ja a l’any 1943, gràcies a la neutralitat d’Espanya durant la II Guerra Mundial, Majorica es convertí en la primera i única productora de perles del món. Durant la dècada de 1950 sortí al mercat l’anomenada “perla orgànica” elaborada a partir de diverses conxes i substàncies marines. Des d’aleshores i fins l’actualitat, van anar millorant progressivament la producció, s’han obert noves fàbriques, els processos tècnics i tecnològics de fabricació s’han anat perfeccionant i la comercialització als cinc continents ha contribuït a donar-li un gran prestigi mundial. Per la seva fama, les perles de Majorica han estat usades per la reina Sofia d’Espanya, la princesa Mette Merit de Noruega, Sofia Loren, Ana Magnani, Gina Lollobrigida, Rita Pavone, Annie Girardot, Jackie Kennedy, Jiam Zemin i molts altres personatges famosos del món de la reialesa, la política i l’espectacle.

Sortint de Manacor en direcció a Palma varem arribar fins al municipi de Felanitx, nom que per algunes persones sembla complicat de pronunciar perquè acostumo a sentir dir “Felantix”. La denominació prové del llatí fenalicius que vol dir terreny de fenàs (en castellà heno). Ja era vespre, així que varem realitzar una visita nocturna per la vila. La foscor de la nit no havia de servir d’impediment per acabar d’aprofitar el temps, així que com ens venia de pas ho convertírem en una experiència singular. Si no heu visitat mai un municipi de nit, feu-ho perquè és molt interessant observar l’aspecte que ofereixen els seus carrers i places.

Felanitx és menor que Manacor, amb una població de poc més de 9000 habitants si comptem pròpiament el casc urbà, doncs sumant les entitats locals menors del seu terme municipals s’arriba als poc més de 18.000 habitants. L’any 1886 la reina regent Maria Cristina li atorgà el títol de ciutat. Antuvi havia estat un gran centre de producció vitivinícola, però actualment la seva economia es basa en l’agricultura, la indústria i el turisme. Els seus carrers estrets del casc antic són bonics de contemplar fins i tot de nit per l’efecte que provoca l’enllumenat públic als edificis antics i als monuments d’interès. D’aquests en destacaríem l’Església Parroquial de Sant Miquel, el Convent de Sant Agustí, el Mercat Municipal, la Fundació Mossèn Cosme Bauçà i la Casa de Cultura. Com a curiositat esmentar que a l’Església Parroquial de Sant Miquel hi ha una placa datada el 1869 que recorda l’esfondrament d’un dels murs de contenció que rodejaven el temple tot just en el moment que per allí passava la processó del Via Crucis el dia de Diumenge de Rams de l’any 1844, ocasionant 414 víctimes mortals.

Una altra singularitat és la Font de Santa Margalida, nom rebut de la patrona de la ciutat. Explica una llegenda que a l’any 1490 es va patir una forta sequera, i que tot just el dia de Santa Margalida (19 de juliol) un home va arribar amb el seu cavall que es va posar a gratar la terra amb una pota i, miraculosament, l'aigua va començar a rajar. Des d’aleshores, en aquella plaça es va habilitar una font natural d'aigua potable al bell mig del poble i per a tothom. Es diu que com a record d’aquest esdeveniment, la font té forma de ferradura.

Des de Felanitx ens varem dirigir directament a Palma arribant a mitjanit. No tinguérem ocasió d’aturar-nos a visitar Campos i Llucmajor malgrat que ens venien de pas, per manca de més temps. A l’endemà, ens esperaria una nova excursió per l’illa de Mallorca.

Records d'un català a Mallorca (1). El viatge

De nou he tornat a viatjar. Sortir de la teva terra natal és una pràctica que sovint hauria de fer tothom alguna vegada al llarg de la seva vida, i quantes més vegades, millor. Conèixer altres móns, altres territoris, altres ciutats, altres cultures, altres civilitzacions, altres persones, altres ètnies, altres llengües i altres creences, encara que estiguin a prop teu, és important i enriquidor. Viatjar es pot arribar a convertir en una excel•lent eina pedagògica i terapèutica, i sobretot, en part de la formació humana pels efectes positius que produeix el contacte amb tot allò que ens és desconegut. L’experiència d’anar més enllà del territori que coneixes ens ajuda a descobrir vida més enllà de tot allò que ens envolta, a aprendre a valorar millor les nostres coses, a ser més tolerants i comprensius amb les diferències i veure-les com un avantatge i no com un obstacle.

Animat pels meus amics Francesc i Carmen, he passat amb ells durant set dies una agradable i alhora intensa estança a l’illa de Mallorca, la Insula Maior de les Illes Balears, dita també Maiorica o “illa major”, i coneguda també com l’”illa de la calma”. Acostumat a l’avió, vaig decidir de provar el vaixell perquè no l’havia agafat mai. El viatge, tant d’anada com de tornada, va ser força tranquil. Tenia un cert pànic escènic per les històries que m’havien explicat, però la realitat és que no passa absolutament res. Tot plegat són llegendes infundades com l’enlairament i l’aterratge de l’avió. Es nota la marxa de la navegació, però t’hi acostumes de seguida. Cap símptoma de mareig o de malestar. Tot són històries. Recomano a tothom qui no ho hagi fet mai un viatge en vaixell que en faci un.

De tota manera, he d’explicar que la meva experiència va ser singular. Per raons que desconec, potser per manca de més material naval degut a l’alta ocupació dels altres, varem viatjar en un carguer italià llogat. L’autocar ens va traslladar de l’estació marítima fins a un extrem desconegut de l’escullera i varem entrar per la bodega per la qual accedien els camions, les furgonetes, els tràilers i els cotxes. I per una porta petita, diverses escales i passadissos ens van portar a la zona de passatgers, que únicament representava un 20% de tot el vaixell. Els camarots estaven reservats als transportistes. Res de cinema, piscina, camarots per a turistes i discoteca tal i com un s’acostuma a imaginar a partir de la publicitat. Només hi havia una petita sala de butaques reclinables, serveis, i un restaurant-cafeteria que es va convertir en el lloc on varem passar la nit. Com és natural amb mi, no vaig poder aclucar l’ull malgrat els intents.

És una experiència veure l’allunyament de Barcelona des de la coberta. La sortida era de nit, i en el moment de posar-se en marxa i començar a navegar només observes foscor i una àmplia col•lecció variada de llums procedents de la ciutat que vas deixant enrere progressivament, i que cada vegada més es van difuminant i confonent entre ells. El viatge a mar obert quan és de nit imposa respecte. No es veu absolutament res. Tot és completament fosc i negre, llevat de les llums que puguin fer altres vaixells que naveguen. Les estrelles del cel no ajuden a veure gens. A més, a alta mar fa un fred considerable malgrat que sigui estiu. És un efecte similar al dels deserts, extremadament càlids de dia i molt freds de nit. Tingueu la garantia de què si una persona cau per la borda del vaixell a mar obert durant la nit, és la mort assegurada perquè difícilment es pot resistir el fred ambiental i de l’aigua i la por a aquella foscor absoluta. Ben lluny de la realitat queda l’escena final de la pel•lícula “Titanic” de James Cameron, una vegada s’ha enfonsat el vaixell i els personatges protagonistes romanen a l’aigua i es poden veure entre ells. En termes realistes, el film s’hauria hagut de rodar completament fosc i el personatge de la Rose (que interpreta Kate Winslet) molt difícilment hauria pogut trobar un xiulet per demanar auxili i salvar-se quan no es veia absolutament res. Coses del cinema. La realitat, ben lluny, i per això prefereixo així no pensar en el gran terror que va passar la gent abans de morir de fred a l’aigua després de l’enfonsament del Titànic.

Quan la nit s’esfuma, a mesura que passen les hores i el cel s’esclareix a primera hora del matí, no només comences a veure el mar sinó que també ja s’aprecia l’illa de Mallorca per la banda esquerra. El paisatge marítim des del vaixell és una bonica estampa de cel blau fosc que passa gradualment a adquirir diferents tonalitats ataronjades a mesura que s’aproxima a la línia de mar per la presència d’un sol radiant, i d’unes aigües marines arrissades i platejades que reflecteixen un llarg raig solar. Es pot apreciar l’illa de Sa Dragonera (declarada com a parc natural) i diverses cales abans d’entrar a la Badia de Palma, entre elles Cala Fornells, Cala Peguera i el Cap de Cala Figuera. Resulta sorprenent que la primera imatge de Mallorca siguin altes muntanyes quan no es tracta pas d’una península sinó d’una illa, però el seu medi físic és sorprenent i tot un món a descobrir. Més que arribar a una illa sembla que s’arriba a un altre continent. El meu pare, quan va fer el servei militar a la marina va viatjar fins a Palma, i em va explicar que arribant el vaixell a la seva destinació, poc abans d’atracar al port, s’observaven nombrosos dofins surant les aigües pels voltants d’aquell buc militar com si els donessin la benvinguda. Tant de bo aquest espectacle fos encara una realitat.

A la proa del vaixell, s’observa el lent acostament a la ciutat de Palma, la capital de Mallorca. A l’esquerra, encara es contemplen més muntanyes, que pertanyen a la Serra de Na Burguesa, i diverses cales com El Mago, Cala Portals Vells, Cala Falcó, Cala Vinyes, Punta Negra, Punta de Sa Porrasa i Cala Major. S’observen també petites illes, com la del Sec, Sa Porrasa, Magalluf i Ses Illetes. La silueta de les serralades és fosca a primera hora del matí però es defineix gràcies als càlids tons ataronjats que aporta la llum solar. Quan el vaixell és a punt d’entrar al port de Palma, el cel és blau i tant les muntanyes com el mar s’aprecien amb els seus colors habituals. De lluny es percep una ciutat gran, molt urbanitzada, plena de diverses edificacions i amb una sensació de molta activitat i dinamisme. Com a elements que més criden l’atenció de la seva silueta, destacaria el vell far del port situat a la part central, la catedral de Palma a la dreta i el castell de Bellver al cim d’un turó a l’esquerra.

Després de set hores de viatge i alguns retards tècnics, per fi varem desembarcar a la capital de Mallorca. Seria aleshores quan s’iniciaria la nostra aventura.

El Rec Comtal por Vallbona: patrimonio y paraíso desconocido

El pasado lunes 27 de junio me fui a dar un paseo por la barriada de Vallbona porque hacía mucho tiempo que no la visitaba y me apetecía. Así que cogí el autobús de la línea 97 en la estación de autobuses de Fabra i Puig y en diez minutos me planté al final de trayecto, en la plaza del Primer de Maig. Regresé de nuevo a un pequeño núcleo urbano donde se percibe un ambiente plácido y tranquilo, con poca gente y pocos coches, viviendas de poca altura o de planta baja y un excepcional aroma a naturaleza que se respira en el aire todo y teniendo en cuenta que todavía es Barcelona ciudad, aunque ya hace frontera con las ciudades de Montcada i Reixac en el norte y Santa Coloma de Gramenet en el este.

En realidad no vine a visitar propiamente el barrio. Lo que verdaderamente me interesaba era observar el Rec Comtal a cielo abierto a su paso por Vallbona, y entender por qué razón el vecindario y su asociación están tan empeñados en su conservación como patrimonio.

Detrás de la plaza del Primer de Maig, más allá de los nuevos bloques de viviendas, empieza un territorio distinto, anormal en una ciudad como Barcelona, tranquilo, silencioso, bienoliente y frondoso de vegetación, en cuyo lado izquierdo discurre una pequeña riera conocida como el Rec Comtal o Acequia Condal. Las construcciones humanas desaparecen y antes de vislumbrar la pequeña entrada que da a un camino paralelo a la línea del ferrocarril y al río Besòs, cuando solo aprecias plantas, césped y árboles alrededor del riachuelo de aguas limpias y cristalinas tienes la sensación de andar perdido por algún parque natural de Cataluña. ¿Estamos en el corazón del Montseny? ¿En los orígenes del Llobregat? ¿Por los alrededores del lago de Banyoles? Pues no. Estamos en el periférico barrio de Vallbona, del distrito Nou Barris, en la ciudad de Barcelona. Y eso es lo más increíble. Un paraíso desconocido por la mayoría de la ciudadanía barcelonesa y de una belleza extraordinaria. La mano del hombre apenas ha incidido y quienes lo usan lo cuidan como un preciado tesoro que la naturaleza les ha regalado.

El Rec Comtal se sumerge bajo tierra a la llegada del término municipal de Montcada i Reixac, en la falda del Turó de la Bateria, ocupada hoy día por la barriada de Bifurcació o Can Sant Joan. Antes, en el final del curso a cielo abierto observas como familias gitanas traen a sus hijos a bañarse y ves a éstos nadando. Se divierten porque disponen de un pequeño rincón de mundo, un espacio para hacer su propio veraneo. Las aguas son limpias y frescas e invitan a un chapuzón. No hay mucha profundidad, lo máximo un metro y medio. Al salir del agua hace mucho sol y se puede tomar tanto para secarse como para broncearse ahora que es verano. Paralelo al Rec, a la derecha, transcurre la línea del ferrocarril de Barcelona a Portbou. A su lado un grupo de obreros están trabajando en las obras de construcción de la línea de alta velocidad que conectará con Francia en un futuro no muy lejano. Y lo hacen a pleno sol, sin protección. Más allá encontramos el río Besòs, ahora más limpio y con los cauces renovados para el disfrute ciudadano. Y al fondo del paisaje divisamos el término municipal de Santa Coloma de Gramenet, donde se observan resiguiendo la carretera de Sant Adrià a La Roca las casas verdes y multicolores del montañoso barrio de las Oliveres, el cementerio municipal y la fábrica de cervezas Damm.

En el otro lado, del río y de las vías discurre bello y discreto el Rec Comtal, rodeado de frondosa vegetación. El agua está cristalina y se aprecia en todo momento el fondo. Afortunadamente no se ve lleno de basuras ni desperdicios, lo que demuestra la sensibilidad del vecindario del barrio por mantener en buenas condiciones este patrimonio.

Regresando a la plaza del Primer de Maig, el Rec se integra en el parque de la plaza como un corredor verde del que puedes pasar a banda y banda a través de un pequeño puente. En las aguas observas vida animal: patos, peces y renacuajos. Siguiendo la calle de Castelladral, dejando de lado el campo municipal del fútbol del Racing de Vallbona a la derecha, pasas por debajo de las vías ferroviarias de enlace de la línea de Girona y Portbou a las líneas de Vic, Puigcerdà, Manresa y Lleida. Es un paso estrecho donde los autobuses caben por los pelos y que el vecindario reclama ampliarlo para los peatones. Dada la estrechez no dejan de tener razón en protestar. Finalmente, el Rec Comtal se integra en zona urbana detrás de las viejas casas de la calle de la Torre Vella, ofreciendo una imagen de pueblo similar a la que ofrecen las casas cuyos traseros o galerías dan a las rieras.

Los autobuses se me escaparon, pero valió la pena para hacer una sesión fotográfica y contemplar atentamente el Rec Comtal a cielo abierto a su paso por Vallbona. Antes de llegar a la avenida Meridiana, se sumerge bajo el asfalto de Barcelona. Cercano al camino que conduce al nuevo puente que conecta Vallbona con Torre Baró, un chico grueso, alto, corpulento y de raza gitana me llamó la atención. Fui para allá y me preguntó qué estaba buscando. Me sinceré con él y le dije la verdad. A pesar de su aspecto, resultó ser buen chico y me correspondió cordialmente. Se trataba de un vecino de toda la vida que nació en Vallbona y que vivió el ambiente del barrio de toda la vida. Se llamaba Gregorio, y me habló un poco acerca de la barriada.

- Nosotros aquí vivimos tranquilos. Todos nos conocemos y no pasa nada. Si alguien tiene un problema, por ejemplo, si necesita dinero, tú le ayudas económicamente y luego él más adelante te lo devuelve. Hay confianza. – Explicó. – Entre los vecinos no hay conflictos. Nos llevamos bien y nos ayudamos entre todos y a quienes tienen un problema. Tal vez alguna vez discutimos porque eso no se puede evitar. Algún insulto pero nada más. Nunca llegamos a las manos ni nos pegamos. – Aclaró posiblemente para romper con los prejuicios. – Aquí no hay delincuentes ni drogadictos. Nosotros no hacemos nada malo. Lo máximo fumarse un porrito.- Aclaró enseñándome el porro que se estaba fumando.

La verdad es que parece existir un sentimiento de compromiso y solidaridad entre el vecindario, pues la gente se conoce y se ha forjado una buena comunidad de personas. Ahora bien, dejó claro que no les gustan a los forasteros.

- Nosotros no queremos que venga más gente de fuera a molestarnos. Con que vivamos quienes estamos aquí es suficiente. A veces viene gente de fuera a robar, a romper las cosas y a ensuciar, y nosotros no los queremos. Los que ya vivimos aquí estamos bien y no nos hace falta que llegue más gente. – No se trató de un discurso xenófobo ni mucho menos. Sencillamente quieren eliminar tópicos y aclarar que ellos son gente buena, honrada y trabajadora. Respecto al Rec Comtal expresó el sentimiento del vecindario.

- Esto es una maravilla. Espero que el Ayuntamiento no lo cubra. Si nos lo quitan nos van a matar porque nos van a quitar la vida. Quienes hemos nacido aquí lo hemos cuidado y disfrutado de toda la vida y no lo podemos dejar. Que lo cubran de más abajo que no nos bañamos todavía lo puedo aceptar, pero desde este trozo para arriba, eso es intocable y tiene que mantenerse así. Esto es precioso. Mucha gente del barrio, en vez de ir a la playa, viene aquí a bañarse y a tomar el sol. Antes la gente lo usaba también para lavar la ropa. Yo he bebido de esta agua y está buena y fresca, y no me he envenenado porque es limpia. Nosotros lo disfrutamos, lo respetamos y lo cuidamos porque es nuestro, es nuestra vida. Y si intentan quitárnoslo seremos los primeros en ir a defenderlo para que no nos lo cubran porque matarían a este barrio. – Toda una declaración de amor hacia el Rec Comtal, denominación desconocida para Gregorio, que lo conocía como “el río”.

Llegó el autobús de la línea 83, así que me despedí. La conversación fue muy cordial. Nos dimos la mano y me dirigí hacia Torre Baró, no sin antes pasando por la zona montañosa de Vallbona, antes incomunicada y aislada. Así, el autobús me permitió hacer un pequeño “tour” por las zonas desconocidas. Pero eso también es Barcelona. La experiencia fue interesante y entiendo el sentimiento vecinal por conservar el Rec Comtal y sus alrededores. Es un deseo encomiable y anhelado que esta conducción descubierta de agua sobreviva y el Ayuntamiento lo declare como patrimonio histórico para garantizar su protección, conservación y futuro, permitiendo a la vez que sea del disfrute vecinal como siempre ha sido porque siempre lo han tratado bien. Y motivos no faltan, pues el Rec Comtal tiene origen medieval, más de doce kilómetros de longitud y durante varios siglos ha sido usado tanto para cultivos de regadío como para la implantación de varios molinos harineros e industrias textiles como las tejedoras, las blanqueadoras y las sazonadoras. Así, pues, un pedacito testigo de nuestra larga historia asoma por Vallbona.