Ara és l’hora de treballar per Catalunya

Es veia venir. A les eleccions autonòmiques d’enguany ha passat allò que havia de passar. Els efectes d’una crisi econòmica que acostuma a fer mal als partits d’esquerra i la ineficàcia d’un tripartit incapaç d’entendre’s entre sí i de gestionar bé el nostre territori ha donat ales als partits conservadors. El resultat ha estat una aclaparadora victòria de CIU, propera a la majoria absoluta, i un notable ascens del PP, que recupera amb solidesa la tercera posició.
La participació ha estat del 59;95% de la població amb dret a vot, la qual cosa ha significat un increment del 7% respecte a les anteriors eleccions, i una clara evidencia de les ganes de canvi polític que havien. Malgrat que el dret a vot no obliga a la participació, és recomanable d’exercir-lo perquè les grans abstencions no són mai positives. Cadascú té dret a decidir què vol fer, però l’inconvenient resideix en què la meitat o menys de la ciutadania acaba decidint pels altres qui governarà en els propers quatre anys, i això no és just. Sempre és preferible un vot en blanc o un vot de càstig, fins i tot votar a un partit petit, que quedar-se a casa o anar-se’n a fora. És per això que he participat perquè m’he negat a què una altra persona que vagi a votar decideixi per mi qui ha d’ésser el nou president. Cada vot suma i és decisiu a l’hora de fer declinar la balança vers als uns o als altres.
Per a CIU, a la tercera ha anat la vençuda i podrà governar des de la Generalitat còmodament. La ciutadania de Catalunya espera estabilitat i poder sortir de la crisi econòmica. Artur Mas no ho tindrà pas fàcil i hi haurà molta feina per fer en un territori que en els darrers anys ha viscut una situació políticament inestable i una situació econòmica que l’ha fet perdre posicions com a motor d’Espanya i com a referència europea. Espero i desitjo un govern sòlid i segur, amb un equip de persones humanes capaces de saber gestionar correctament els recursos i fer complir les seves propostes. El millor és un govern en solitari, sense pactes, doncs el pactisme porta a què el partit pactant imposi les seves condicions per damunt del partit guanyador. Aquesta ha estat la clau del fracàs del tripartit. Si el PSC hagués obtingut des d’un principi una àmplia majoria hauria pogut aplicar el seu programa electoral sense haver de dependre de les condicions imposades pels seus socis ERC i ICV. Avui dia no podem parlar de governs d’unitat tal i com defensava en Tarradellas, perquè els partits polítics no s’entenen gaire entre sí i cadascun vol fer predominar les seves propostes. No obstant, de l’expressament oblidat i arraconat Molt Honorable podem recollir la idea d’establir acords puntuals amb la màxima majoria i unanimitat possible per a què Catalunya sigui més forta enfront Madrid i assolir així aquells objectius que siguin beneficiosos per al nostre territori i contribueixin al progrés econòmic i social de la nostra terra, o del nostre “petit país” com deia en Tarradellas.
La votació de la ciutadania ha estat una reacció molt lògica, i ara tothom espera molt, potser massa, per a què les coses canviïn quan abans millor. Insisteixo que serà doncs un repte llarg, dur i difícil per l’Artur Mas.

El PP recupera la tercera posició i tornarà a ser un partit decisiu a l’hora d’assolir acords. Malgrat l’oposició al govern de CIU, no s’hi estaran de pactar i d’entendre’s en aquells aspectes necessaris per a l’estabilitat de Catalunya, malgrat les diferències conceptuals sobre el model d’Estat. Pel que fa als partits d’esquerra, hauran de recórrer el llarg camí de la recomposició si algun dia volen tornar a estar a dalt de tot. Cal que es replantegin la seva manera de fer política si veritablement volen arribar a governar còmodament sense haver de dependre els uns dels altres. De moment, arriben mals temps per al PSC, ERC i ICV i uns quants anys de reflexió.
En aquestes eleccions es vaticinaven sorpreses, com ha estat la irrupció de SI de Joan Laporta, que debuta fins i tot passant per davant de C’s, que ha patit per la seva prepotència al mostrar-se com un partit honrat, honest, transparent i comissari de la veritat. Aquestes cartes mai no són clares i en Laporta té al seu favor, agradi o no, que des d’un primer moment no ha enganyat a ningú en les seves intencions sobiranistes.
Pel que fa als partits no entrants, destacar la no menys controvertida PxC amb l’obtenció de 75000 vots arreu de Catalunya, insuficients com per a entrar al Parlament però molt significatius d’una situació política i social que estem vivint. Molt treballada ha estat la seva campanya si tenim en compte que es va iniciar com a partit local a Vic sota la denominació de Plataforma Vigatana, i que any rere any s’ha treballat la confiança d’una part de l’electorat. L’ascens del partit d’en Josep Anglada ha de servir d’advertència a la classe política catalana que alguna cosa no s’ha fet bé i que cal canviar la direcció de moltes coses que afecten a la nostra societat. Molts dels seus votants, més que per convicció ideològica, han exercit un vot de càstig, de ressentiment o de venjança contra la classe política catalana. L’actual ascens de PxC és un reflex del descontent i el desengany vers els polítics. Ha estat més d’una veu qui ha afirmat que si hagués irromput al Parlament els hauria estat ben empleat a la resta de partits polítics parlamentaris. No hi ha dubte que a les properes eleccions municipals del 2011 tindran presència a molts municipis catalans i, possiblement, a les autonòmiques del 2014.
CIU ha estat un just guanyador, en part per la seva feina, i en part perquè el tripartit els hi ha posat les coses en safata. Desitjo i espero que a partir d’ara les coses canviïn a Catalunya i això repercuteixi en un benefici que la nostra societat pugui gaudir. Al senyor Mas i a la resta de forces parlamentàries catalanes, dir que ara és l’hora de treballar per Catalunya.