jueves, 10 de septiembre de 2009

Veritats i mentides de la Diada de Catalunya

L’onze de setembre de cada any es celebra a Catalunya la Diada, que és la festa major de la nostra terra. Resulta força trist veure com en els darrers anys, s’ha polititzat fins a tal punt que ha mort aquell esperit dels “Ciutadans de Catalunya” de l’any 1977, de la Catalunya del President Tarradellas. Per a mi, aquesta va ser l’única i vertadera Diada de Catalunya, i cap altra.
Tant per part dels col·lectius nacionalistes i independentistes com dels antinacionalistes, han convertit la festa erròniament en una manifestació separatista. És aquest el vertader esperit de la Diada? És realment una festa de discòrdia? La memòria històrica és objectiva i ens explica la veritat. Només cal burxar una mica per comprovar que la Guerra de Successió no va ser una guerra per a la independència de Catalunya. Al contrari. El poble català gaudia d’uns privilegis que no plantejaven el sentiment de construir un estat independent d’Espanya. És a dir, que no havia separatisme i el sentir-se català i espanyol era aleshores una cosa normal i no era objecte de discussió. La batalla contra els borbons va ser, en definitiva, perquè Catalunya era contrària al sistema estatal i administratiu centralista, liberal, antifuero i uniformista francès que volia imposar Felip V, a diferència del model carlista que no era discriminatori. És més, el personatge de Rafael de Casanova no era antiespanyol, sinó ben al contrari, doncs ell afirmava que havia de guanyar-se la guerra contra els borbons “per a garantir les llibertats i els privilegis de Catalunya i dels nostres companys d’Espanya”. Fins i tot, quan va ser ferit de bala hi ha l’anècdota de què va cridar “visca Espanya”. Tot plegat es troba documentat en escrits de l'època. Quin sentit té, doncs, que els col·lectius independentistes li portin flors?. L’historiador Antoni Rovira i Virgili, que era nacionalista, fins i tot ell afirmà que “els veritables hereus directes dels combatents de 1714 no van ser els nacionalistes separatistes, sinó els carlistes”. En resum, va ser una guerra amb un caire antifrancès i successionista, i no nacionslista i separatista.
Ara bé, tampoc estic d’acord amb la postura per part d’alguns sectors antinacionalistes d’abolir la festa de l’Onze de Setembre i canviar-la, tal i com proposaven, per la de Sant Jordi, un dia que no és festa institucional i que ho mereixeria.
A nivell personal, la Diada de Catalunya que jo celebro res té a veure amb els tòpics i les manipulacions polítiques que l’han pervertit i tergiversat. Històricament, la considero una commemoració del dia en què el poble català va perdre oficialment els seus drets, privilegis i llibertats, i que malgrat això ha estat capaç de mantenir i perdurar les seves senyes d’identitat pel que fa a la llengua, la cultura i els costums. Dit d’una altra manera, és (en realitat ho hauria d’ésser) una festa que reconeix la força del poble català a conservar-se com a tal, tant si guanya com si perd una batalla, i que aquestes senyes abans esmentades no han estat mai derrotades.
Familiarment, la celebro perquè ha estat una tradició a casa meva el fet de col·locar la senyera al balcó de casa meva, un costum que mai no penso perdre i que la meva mare em va ensenyar des de ben petit.
I políticament parlant, per a mi, i ho torno a repetir, l’única i vertadera Diada de Catalunya va ser la de l’any 1977, quan un milió de persones van sortir al carrer unides per a uns desitjos comuns, sense prejudicis lingüístics i culturals com passa actualment. Aquells eren els vertaders “Ciutadans de Catalunya” que hagués merescut mantenir fins a l’actualitat, nets de mentides i perversions. Va ser la Diada a la qual van anar el meu pare, el meu germà Tomàs i el meu padrí, que va cridar a tota veu “volem l’Estatut”. La Diada del Molt Honorable President de la Generalitat, Josep Tarradellas, el president de tots els “Ciutadans de Catalunya”, de la pau, la conciliació i la concòrdia, malauradament oblidat i marginat però que jo sempre reivindico.
Aquesta és la commemoració que jo faig quan col·loco la senyera al meu balcó.

miércoles, 2 de septiembre de 2009

25 años de “PLANETA IMAGINARIO”

Madre mía. Qué buen programa de televisión era “Planeta Imaginario”, hecho con bajo presupuesto y escasez de medios, pero con una gracia y una fantasía aprovechadas al máximo. Gustaba tanto a los niños como a los adultos. Era realmente encantador. Es de aquellas cosas que cuando las vuelves a ver de adulto te llenan la cabeza de añoranzas y de buenos recuerdos de tu infancia. ¿Os acordáis de “Planeta Imaginario”?
Este programa empezó hace un cuarto de siglo en Televisión Española, es decir, en 1983, dentro del llamado Circuit Català de TVE que retransmitía desde los estudios de Miramar, en Montjuïc, solo para Cataluña y Baleares. Se emitía todos los sábados por la mañana.
Transcurrido un año, se optó por retransmitirlo a partir de 1984 a la primera cadena de Televisión Española, los lunes por la tarde. Volvieron a repetirse todos los capítulos emitidos por el Circuit Català pero doblados al castellano, y luego se rodaron nuevos episodios. Tenían una duración de unos treinta minutos. En total, se rodaron treinta y tres programas, de los cuales tres se emitieron en 1983, dos en 1984, dieciséis en 1985 y doce en 1986.
Desgraciadamente, “Planeta Imaginario” no tuvo mucha continuidad y en 1986 dejó de emitirse definitivamente, no tanto por falta de audiencia sino porque era el inicio de la decadencia cualitativa de los programas televisivos, y pronto las nuevas programaciones destinadas a un público de masas irían sustituyendo a las más antiguas que tantos años duraron. Sin embargo, se convirtió en un programa de culto que mantuvo a un público infantil y juvenil muy fiel y a unos cuantos adeptos no tan jóvenes que valoraron a “Planeta Imaginario” tal y como se merecía. Actualmente los capítulos están muy buscados y existen algunos colgados por Internet.
El programa estaba interpretado principalmente por Teresa Soler, en el personaje de Flip, la principal protagonista y conductora de cada capítulo, la cual vivía acompañada de un amigo invisible llamado Muc. También le acompañaba Josep María Gimeno en el papel de “Maletín”, el cual siempre estaba cargado de libro y era el personaje encargado de contar historias fantásticas a través de cabezudos, marionetas o figuras de papel maché. Flip siempre dormía en una cama de metacrilato transparente cuya cabecera cambiaba en cada programa, al igual que la superficie de su planeta, que era completamente blanco con unos volúmenes cúbicos también cambiantes en cada episodio, que simbolizaban el relieve.
Otros intérpretes habituales eran Manel Barceló (como el profesor Otto Lidenbrok), Santi Arisa (interpretando a los astronautas), Marta Angelat (la voz de la luna) y Llorenç Miquel (Luna de Méliès). También colaboraron el grupo Vol Ras (en su papel de Clowns) y La Fira Creatures, de Laura Rispa y Toni Barberan (en las actuaciones con sus marionetas de hilos y cuentos con varias técnicas). En algunos episodios, salieron como artistas invitados Martí Galindo, Ferran Rañé, Pere Ponce, Cesc Gelabert, Lola Gaos, Amparo Moreno, Montserrat Caballé, Roger Pera y el grupo La Fura dels Baus.

La dirección iba a cargo de Miquel Obiols, escritor en lengua catalana especializado sobre todo en literatura infantil y juvenil, y en temas de carácter fantástico. Su obra “A l’inrevés” fue adaptada por el grupo teatral Dagoll Dagom y representada como “La nit de Sant Joan”. Ha colaborado en programas de televisión como “Terra d’escudella”, “Pinnic” y “Juego de niños”, programa este del cual surgió el llamado Gallifante, un personaje medio elefante y medio gallina inventado por el autor. Todos los programas en los que ha participado como guionista y algunas de sus obras literarias han sido galardonados. En el último año el programa pasó a la dirección de Àngel Alonso.
El principal objetivo de “Planeta Imaginario” era introducir a los niños y niñas en el mundo de la literatura y el arte, mediante el uso fantástico de personajes, decorados y situaciones extrañas y singulares que llamaran la atención y se apartaran por completo de lo convencional. En este sentido, es muy probable que, desgraciadamente, el carácter cultural e inteligente de sus guiones propiciase en parte a la desaparición de este programa en favor de la telebasura. El programa lo animaban las fantásticas visitas que recibía el planeta e interactuaban con Flip los personajes de cuentos, malabaristas, títeres, contadores de historias, músicos y mimos, entre otros. En cada episodio no había nunca nada establecido de manera fija, sino que todo cambiaba constantemente, tanto el aspecto del planeta como los títulos de crédito del final de programa, los cuales se dedicaban a personajes relevantes. Programa surrealista (incluso con pizcas dadaístas) y, por consiguiente, vanguardista, con independencia de que gustara o no, lo cierto es que dejó boquiabierta y fascinada a toda una generación de niños y niñas de la década de los ochenta.”Planeta Imaginario” fue, en definitiva, el último coletazo de la buena televisión antes de entrar irreversiblemente hacia la degradación actual.
La música de la cabecera del programa era el tema “Arabesque numero 1” de Claude-Achille Debussy, en la versión vanguardista compuesta por el músico japonés Isao Tomita. Era un tema muy idóneo e hipnotizante, romántico, misterioso y terrorífico a la vez, de un estilo musical característico de una época en la que emergían los temas interpretados mediante sintetizadores.