lunes, 11 de septiembre de 2017

FELIÇ DIADA 2017


Amb aquesta Senyera penjada al balcó de casa meva, us desitjo que passeu una Feliç Diada 2017. En els ulls de la infantesa, qualsevol festa és vista com una cosa màgica per la il·lusió i l’alegria que transmet, i alhora com una cosa misteriosa per les sorpreses que hi esperen. Quan comptava aleshores amb tant sols sis anys d’edat, recordo com, de sobte, a primera hora del matí d’un 11 de setembre de 1977, s’hi va acostar la meva mare cap a mi i em digué: “nen, que avui és la Diada, anem a penjar la bandera catalana al balcó”. Aquell dia, els balcons i les finestres de les cases del meu barri estaven plenes de senyeres, i tota Barcelona també. No entenia què volia dir tot allò, però posar la bandera quadribarrada era motiu d’alegria. Des d’aleshores, la tradició es va anar repetint any rere any. Poc temps després em vaig assabentar que això de la Diada era un dia on la gent sortia massivament al carrer a demanar moltes coses. Afortunadament, els ulls de la infantesa no entenien ni de política ni dels problemes del món. A aquella cèlebre manifestació hi va assistir el meu germà Tomàs, el meu pare i el meu padrí. El meu germà Tomàs sempre recordà de manera molt especial com el meu padrí cridava entusiasmat amb aquella veu tant portentosa que tenia “volem l’Estatut”, igual que moltíssima gent congregada al passeig de Gràcia. Poc després, el diumenge 23 d’octubre l’eufòria va culminar amb el retorn a Barcelona de Josep Tarradellas i Joan com a President de la Generalitat de Catalunya i el seu discurs a la multitud citada a la plaça de Sant Jaume, encapçalat pel seu mític “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Quantes vegades no varem veure aquell esdeveniment emès per televisió amb la nostra vella Philips a blanc i negre.
Als 40 anys de la mítica Diada Nacional de Catalunya amb majúscules del 1977 cal recordar que, recent sortits del franquisme, més d’un milió de persones va sortir al carrer a reclamar allò que proclamava el lema forjat per l’Assemblea de Catalunya: “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. Va ser una festa de conciliació i de concòrdia, on catalans, castellans, natius, forans, xarnegos, estrangers, independentistes, federalistes, regionalistes, autonomistes i republicans, en definitiva, ciutadans de Catalunya amb independència de la seva llengua, creences, idees i procedència van arraconar les seves diferències i tots plegats van remar aquella virtual Arca de Noè reclamant una nova Catalunya on tothom hi estigués representat i tingués cabuda. Mai més no es tornaria a veure tanta unitat com en aquella ocasió.
I jo, com és tradició en aquesta data, continuo penjant la senyera al balcó, commemorant la Diada Nacional de Catalunya de 1977 i el retorn de Tarradellas, alhora que faig un homenatge a la memòria de la meva mare per haver-me inculcat l’amor per aquesta festivitat. 
Cal que l’11 de Setembre sigui una Diada on tots plegats puguem muntar en el mateix vaixell que ens porti rumb vers un futur esperançador. Les diferències no han de ser mai motiu de conflicte, sinó una expressió real de la nostra riquesa i una raó d’unitat del nostre poble. Que gaudiu d’una Feliç Diada. Per una Diada de tothom i per a tothom. Visca Catalunya.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Pues no, no es la Diada de tothom, es la dels que mes criden y mes piulen.

Als Catalans de 2ª fila o que no pensen con ells no ens volen.

Ricard dijo...

És veritat. Inicialment sí que ho era, però ara és només una festa d'independentistes. Asseguren que no és així, però a la pràctica tant institucions i entitats com el Govern ho han acaparat tot.

Albiñana dijo...

Esta "Celebración" es solamente para los que odian a España y van de víctimas.