martes, 25 de agosto de 2009

PER LA COSTA BRAVA DEL BAIX EMPORDÀ

Entre els dies 19 i 22 d’agost he tingut el plaer de fer una breu sortida estiuenca per aprofitar les vacances. El meu amic Josep Maria, antic company d’universitat, em va convidar durant quatre dies a la seva casa de segona residència a Llagostera. A més d’estar-hi amb ell, també he conviscut amb els seus pares (en Josep i la Maria Àngels) i la seva germana (la Neus), tots plegats molt amables i hospitalaris per haver-me acollit.
El tren em va deixar a Caldes de Malavella, l’antiga Aquae Calidae romana, indret popularment conegut per les seves termes romanes perfectament conservades, per la font de la mina coneguda com a Raig d’en Mel (l’aigua de la qual brolla a 60º) i pels balnearis de Prats i de Vichy Catalán, essent aquest darrer el més famós, l’edifici del qual és d’estil neomudéjar.
A 20 minuts en cotxe tot travessant boscos i camps s’arriba al municipi de Llagostera, de poc més de 7.000 habitants i on es respira un ambient de força tranquil·litat. Conserva un nucli antic molt bonic gràcies a què la majoria de les antigues façanes de les cases han estat rehabilitades i no enderrocades. Aquesta zona històrica es troba erigida sobre una muntanya, d’aquí que molts carrers tinguin pendents. A la part més alta hi ha l’església i el campanar de Sant Feliu, del segle XVIII, i les runes de les torres i de part de la muralla del castell medieval, des d’on es poden contemplar unes magnífiques vistes de la comarca del Gironès i d’una part del Prepirineu català.Altres dos elements que he pogut visitar durant la meva breu estança és l’antiga estació del “carrilet” de Girona a Sant Feliu de Guíxols i el Casino Llagosterenc. El primer el formen l’edifici de l’estació i de serveis i la base de l’antic dipòsit d’aigua per a les locomotores de vapor. Aquesta antiga línia de ferrocarril de via estreta, va ser inaugurada el 30 de juny de 1892 i clausurada l’11 d’abril de 1969. El pare del Josep Maria, en Josep, recorda de ben jovenet haver agafat el “carrilet”, amb locomotora de vapor i cotxes de fusta. Trigava una hora a fer tot el seu recorregut. Actualment l’antic traçat s’ha reconvertit en una “via verda” apte per a ciclistes i senderistes i s’han rehabilitat les estacions i els ponts metàl·lics.

El Casino Llagosterenc es troba al centre del municipi, a la plaça de Catalunya, i es tracta d’un edifici imponent de grans dimensions, d’estil noucentista, erigit l’any 1936 en substitució de l’anterior, de 1891. El local encara funciona com a societat cultural i recreativa i ofereix periòdicament activitats diverses. El més sorprenent és el seu interior, majestuós i amb un aspecte similar al d’un palauet. Mereix la pena entrar i prendre’s una bona cervesa ben fresca. A més, ofereixen entrepans i tapes a bon preu.
Més enllà, el municipi s’estén gràcies a la proliferació de noves urbanitzacions construïdes en els darrers anys.Sortint del terme municipal de Llagostera vaig fer camí cap a la Costa Brava. La manera més ràpida per accedir-hi és a través de l’autovia C31, doncs les carreteres convencionals no són gaire bones i es caracteritzen per ésser extremadament sinuoses, és a dir, gens recomanables per aquelles persones que es maregen amb facilitat. En direcció a Santa Cristina d’Aro, a la dreta, podem contemplar els boscos del massís de les Cadiretes, i a l’esquerra, l’extensió de la serra de les Gavarres. Entremig, també hi ha diversos camps de conreus i masies, algunes de les quals han estat reconvertides en restaurants.
El municipi de Santa Cristina d’Aro és bonic pel que fa al seu paisatge global però les zones urbanitzades no resulten gaire atractives, doncs és un territori malauradament pervertit per urbanitzacions de segona residència i un club de golf. En canvi, pels afores pots trobar diversos llocs d’interès meritoris d’ésser visitats, cosa que reconec malgrat haver fet una visita molt fugaç per a dirigir-me directament a les platges. Hi ha diverses esglésies parroquials dels segles que van del X al XVIII, coves, ruïnes històriques, construccions prehistòriques megalítiques, un poblat ibèric i la cèlebre Font Picant d’aigües ferruginoses.Arribats a la costa, comença la visita. En termes generals, s’ha de dir que l’accés a moltes platges de la Costa Brava, especialment els “racons de món” com jo els anomeno, situats entre cales, resulta difícil perquè sovint s’ha de caminar molt, però mereix la pena suar una mica ja que la compensació rebuda a l’arribar és molt gran. Només les platges més properes als nuclis urbans són fàcils d’accedir, essent les més familiars però a canvi les més massificades. Veritablement, la Costa Brava fa honor al seu nom, doncs les aigües són molt mogudes i hi ha bones onades.
A Santa Cristina d’Aro, les cales del Canyet, del Senyor Ramon i de Vallpresona esdevenen una meravella de la naturalesa. Gràcies a què la muntanya s’hi amorra al mar, ha estat impossible d’urbanitzar, d’aquí que aquests quatre racons es conservin d’aquella manera, amb les seves roques, la seva vegetació marina, els seus peixos i les seves aigües cristal·lines i a molt bona temperatura. Els paisatges són extremadament fotogènics i pots estar hores contemplant-los. Aquests indrets esdevenen “el Cel a la Terra”, com si el mateix Déu ens hagués volgut deixar una petitíssima mostra materialitzada en forma de costa marina del què és l’immens, etern i infinit paradís per a demostrar-nos com és de meravellós allò que ens espera en el més enllà. Quan arribes, te n’adones que no cal marxar al Carib ni a Costa Rica per gaudir d’una bona platja. Ja les tenim aquí, a la nostra terra. La sorra és gruixuda, la qual cosa permet espolsar-la amb facilitat i marxar sense un sol gra al cos. L’entrada a l’aigua és més complicada, doncs els pedregots grossos i relliscosos fa que acabis ni que sigui amb una petita rascada. Cal anar amb molt de compte. Una solució és entrar ajupit a l’aigua, o calçar sandàlies d’aigua. L’ambient és agradable i familiar, amb poca gent i bon civisme. Aquestes quatre cales són mixtes, és a dir, que venen a banyar-se persones nudistes de totes les edats. La gran majoria ho eren, així que no vaig dubtar a despullar-me perquè si no aleshores “em sentia vestit”. El cas és que no em vaig cohibir en cap moment, a diferència de la de Barcelona, on hi ha majoria d’homes, alguns et miren i d’altres es passegen i s’obren de cames a la tovallola per a exhibir-se. En canvi, a les cales de Santa Cristina d’Aro, passes desapercebut i ets una persona més. Són nudistes de veritat.
Al costat tenim Sant Feliu de Guíxols, municipi amb més de 20.000 habitants i diverses entitats locals menors que formen part de la vila. Malgrat que la façana marítima ha estat molt urbanitzada per l’apogeu del turisme, hi ha diversos llocs d’interès per a visitar, com el monestir romànic, la Torre de Fum, l’església gòtica, la Sagristia, l’Arc de Sant Benet, l’ermita de Sant Elm, el passeig Marítim, el Casino La Constança, la Casa Patxot i diverses cases senyorials.Molt boniques són les platges de Sant Pol i dels Canyerets, de sorra gruixuda, cales emergents i aigües cristal·lines. És habitual trobar-se estacionades i resguardades les tradicionals barques dels pescadors i mariners, que atorguen al paisatge de la costa un toc tradicional com els d’abans, que evoquen a l’esperit d’aquella Costa Brava que ens va descriure Josep Pla a l’any 1941.
Tot just al costat hi ha el municipi de Castell-Platja d’Aro. Castell d’Aro és interior. Es tracta d’un nucli petit però molt bonic i ple de llocs d’interès, el casc antic del qual ha estat declarat “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya. Platja d’Aro és costaner, i el seu desenvolupament s’ha fet durant el segle XX degut a l’imparable apogeu del turisme. Són destacables i molt boniques la Platja Gran i les platges de les cales de Sa Cova, Sa Conca, Rovira, del Pi, Pedrosa i dels Canyers. Les característiques d’aquests racons paradisíacs són molt similars a d’altres platges situades entre cales abans descrites, on les urbanitzacions no han pogut vèncer la naturalesa de la muntanya. Tant els camins a peu com les carreteres per accedir es caracteritzen per la seva sinuositat perquè s’han obert camí per allà on ha estat possible. Malgrat la proximitat al mar, aquestes muntanyes són molt boscoses, essent el pi pinyoner l’arbre més abundant i característic. A l’estiu la vegetació i el sotabosc es veu molt seca malgrat la densitat.

Pertanyent a Castell-Platja d’Aro és el nucli urbà de s’Agaró. Les evocacions que Josep Pla fa a la seva “Guia de la Costa Brava” encara es poden considerar vigents tot i les urbanitzacions posteriors: “el primer efecto que produce s’Agaró y que persistirá en todo el curso de su desarrollo es este: una impresión de sorpresa. La sorpresa de encontrar en un país generalmente tan abandonado y tan anárquico, un ambiente de distinción y de tal pulcritud”. S’Agaró ha estat escenari de pel·lícules clàssiques com “Pandora” (1950) y “Míster Arkadín” (1954), on figures del cinema com James Mason, Ava Gardner, Mario Cabré i Orson Welles hi van estar presents.
L’element més mític és, sens dubte, l’Hostal de la Gavina, que en els darrers anys s’ha fet famós gràcies a un programa d’humor protagonitzat pel grup “Tricicle”. Edifici d’estil típicament mediterrani, obra de l’arquitecte noucentista Rafael Masó, és un hostal de cinc estrelles (tipus Grand Luxe) que ofereix uns nivells de serveis, luxe i confortabilitat com cap altre allotjament de la costa catalana (i gairebé espanyola) és capaç. Va ser inaugurat el 2 de gener de 1932, per iniciativa de Josep Encesa i Gubert, amb tant sols 11 habitacions i diverses antiguitats i objectes d’art pertanyents a la família Encesa. Esdevé un patrimoni arquitectònic de primer ordre que alberga al seu interior elements d’art i decoratius de diferents estils i de diferents èpoques. Ha estat declarat “Bé Cultural d’Interès Nacional” i “Conjunt Artístic” per la Generalitat de Catalunya.

Arribem a Palamós, municipi costaner amb més de 17.000 habitants, el més gran i conegut i centre neuràlgic de la Costa Brava. Malgrat les nombroses urbanitzacions i la proliferació de cases de segona residència, hotels i apartaments a primera línia de costa, hi ha diversos llocs d’interès que mereixen la pena ésser visitats com l’església de Santa Maria, l’església de Santa Eugènia de Vila-Romà, la Casa Montaner, el poblat ibèric, el castell medieval de Sant Esteve i el Museu de la Pesca, aquest darrer molt interessant pel que fa a la recuperació de la memòria històrica. Des de la Punta del Far hi ha una bonica perspectiva de la badia de Palamós. Element mític i simbòlic de la ciutat és el Canó, record de què la vila havia estat antigament una fortificació, posteriorment atacada i destruïda pel pirata Barba-roja.
Les platges de Cala Estreta, Cala Margarida, La Fosca i del Castell són magnífiques i possiblement de les millors de Catalunya. Hermoses cales, bona sorra i aigües transparents que permeten veure el fons, alhora pintades per un suau color blau que relaxa i ajuda a vèncer les depressions. Els paisatges són tan encisadors i seductors que no es pot evitar d’anar a fer-se un bany, fins i tot pels qui prefereixen la piscina o la gent de muntanya. Per totes aquestes platges hi ha força embarcacions de velers, iots i barques tradicionals amarrades en boies, que han envaït considerablement les aigües de mar endins.
Més amunt de les muntanyes de Begur s’arriba a Calella de Palafrguell, típic poble de la costa de pescadors per excel·lència. Descriure amb paraules la bellesa d’aquesta vila resulta seriosament complicat, i tant sols escriptors i poetes de gran nivell serien capaços de trobar el vocabulari adequat per a fer-ho. Aquesta vil·la depèn administrativament de Palafrugell, i si abans el motor de l’economia era la pesca, actualment ho és el turisme. La majoria de cases històriques han estat conservades. Són edificacions de poca alçada, la majoria de color blanc, i formen una estructura urbana de carrers estrets i irregulars plens de comerços i restaurants que donen molta vida. Josep Pla descrivia Calella de Palafrugell a la seva “Guia de la Costa Brava” com “un pueblecillo de pescadores que se presenta frente al mar en forma un poco escalonada, con una iglesia sobre las casas y detrás un plano inclinado de tierras...” (...) “En este núcleo la entreveración de los volúmenes de las casas se produce sin seguir ningún orden, pero con mucha gracia; la superposición de las formas sin rigidez ni verticales tiesas; las rasantes hacen unas curvas largas sobre la riba, delante del mar. Una cantidad sorprendente de puertas, ventanas, porches, agujeros, tragaluces y terrados pica el blanco de las casas y dan al conjunto como un pálpito de vida. Calella parece respirar: vuela la ropa en los tejados, en cada ventana hay una cosa u otra”. (...) “Este pueblo, naturalmente, visto desde el punto de vista que me permito recomendar, tiene momentos en que da más rendimiento que en otros”.

Més enllà del nucli de pescadors s’han erigit modernes urbanitzacions de segona residència. Pel que fa a les platges, destaquen les de Canadell, de Port Bo, del Golfet i d’en Calau, totes elles llargues i estretes, sovint envaïdes per les barques de pescadors i mariners. Això, juntament amb les cases de la primera línia de costa, atorguen al paisatge una imatge de pessebre excepcional en els temps actuals. En definitiva, un poble idoni per aquelles persones que vulguin fer un viatge al passat en el present.
El darrer municipi visitat va ser Begur, de poc més de 4.000 habitants i un passat històric que es remunta fins a la prehistòria. El nucli urbà, de carrers estrets i sinuosos, combina les tradicionals cases històriques indianes amb modernes edificacions d’alt standing, afortunadament de poca alçada i integrades en l’arquitectura per a evitar un impacte visual negatiu. Elements simbòlics són l’església de Sant Esteve d’Esclanyà, el castell de Begur i les torres de defensa.Hi ha sis platges molt boniques de gran bellesa visual, per variar: Sa Riera, Aiguafreda, Sa Tuna, Platja Fonda, Fornells i Aiguablava. Destacar que en alguns trams encara es conserven les antigues barraques dels pescadors. Per accedir a cadascuna de les platges cal caminar una mica, doncs es troben quelcom separades per les grans roques boscoses de pinasses que arriben fins el mar. De fet, una característica dels municipis costaners de la Costa Brava és precisament aquesta gran separació que tenen degut a les grans cales, de manera que configuren urbanitzacions discontínues com si, per exemple, per anar d’un barri a un altre de Barcelona s’hagués de travessar una muntanya. Alguns dels camins que porten d’una banda a l’altra, esdevenen passadissos cobert amb finestres d’arc que han esdevingut miradors que “proporcionan el reposo de ver el mar por la forma más graciosa que los hombres han creado. El mar visto a través de un arco... ¿existe algo más prodigiosamente bello? La diversidad del mar sobre el frente de un arco, sobre el arranque del pilar de un arco... ¿puede existir algo más agradable para el equilibrio humano?” (Josep Pla).

L’aspecte gastronòmic de la Costa Brava no hi podia faltar de cap manera. No em resulta gens d’estrany que en Josep Pla acabés escrivint un llibre sobre plats de cuina empordanesos, fins i tot que expliqués algunes receptes en diverses obres seves. Una estança per la Costa Brava t’obliga forçosament a delectar-te dels plats de cuina típics. Malgrat que alguns resulten una mica cars, mereix la pena donar-se un caprici una vegada perquè és d’aquelles coses que es mengen molt de tant en tant, i a sobre amb l’afegit de tenir l’hermós paisatge de la Costa Brava al teu costat.

Realment, s’ha d’ésser molt mal menjador i una mica ignorant per no gaudir com cal de l’oferta culinària. Irònicament, us diré que qui vagi a la Costa Brava i se li acudeixi anar a dinar a un MacDonalds o a un local de fast-food similar, comet un pecat i l’haurien de multar per incívic.
Entre d’altres, són molt recomanables els plats de paella marinera, arròs negre de l’Empordà, sopa de pescadors, anxoves de l’Escala amb pa amb tomàquet, musclos al vapor, gambes de Palamós, arròs caldós amb peix i marisc, arròs caldós amb bogavant, rap a la planxa, sípia a la planxa i lubina. Naturalment, no em vaig estar de provar la majoria.
Pel que fa a l’interior, vaig estar fugaçment per Palafrugell i La Bisbal de l’Empordà. El primer, amb més de 21.000 habitants, és famós per la seva excel·lent tradició gastronòmica, i disposa de llocs d’interès com el Museu del Suro, la Fundació Josep Pla, l’Espai d’Art Contemporani Can Mario, el Centre Fraternal, la torre de Can Mario i el safareig del carrer Ample. El segon, amb una població de poc més de 10.000 habitants, és conegut per la seva tradició industrial de terrissa i ceràmica. Els carrers de la zona central estan plens de botigues especialitzades en productes de terracota i antiguitats. Llocs d’interès són el Museu de la Terracota, el Castell Palau dels Bisbes de Girona i la muralla del pati d’armes, el carrer del Call, les esglésies de Santa Maria, de la Pietat i dels Dolors, les Escoles Públiques, la Volta de la Mel, el Portal de la Riera i el Pont Vell. Destacar que hi ha un magnífic conjunt de cases adossades que formen unes voltes sota les quals et pots passejar, i que en bellesa i dimensions res tenen a envejar als Porxos d’en Xifré del passeig d’Isabel II de Barcelona.I encara tinc molts racons de la Costa Brava pendents per visitar, així com la possibilitat d’aprofundir encara més per tots aquests llocs que he visitat, però això ho deixo per a un proper capítol.
Dedicat a Josep Pla que, com deia la meva mare, ningú no va descriure de manera tan maca com ell la Costa Brava.


2 comentarios:

The Fisher King dijo...

Preciós.

Visca Catalunya!

Ricard dijo...

Moltes gràcies, Jordi. Espero que a en Pla, des d'on es trobi, li hagi fet gràcia.